Ales darreries del segle XIX ?l'electricitat substituí el gas en la il·luminació dels carrers de la nostra ciutat. Unes dècades abans, el gas havia substituït les antigues teieres que proporcionaven una minsa claredat en les hores nocturnes. El gas ja feia una llum més blanca; però encara resultava molt deficient per donar a la via pública un caràcter que la fes amable després de la posta del sol. De totes maneres, els inicis de l'enllumenat per electricitat no eren pas el que ara podríem imaginar. Fins i tot hi havia qui preferia l'anterior sistema de llum de gas. Abans la corporació municipal no va prendre l'acord de fer el canvi hi hagué molts estires i arronses. A més de certa prevenció contra tota innovació, també hagueren de lluitar contra alguns interessos creats.

Per fi, l'any 1886 es va inaugurar la primera instal·lació a la Rambla i a la plaça del Vi. El corrent elèctric s'obtenia a la central del Molí, central que era de propietat del municipi. Girona va ser la primera ciutat del país que va il·luminar la via pública mitjançant el corrent altern. Aquesta important innovació es degué a l'eficaç acció de l'enginyer gironí Narcís Xifra i Masmitjà, el qual coneixia molt bé el tema de l'aprofitament de l'electricitat. També influí l'existència a Girona de la foneria Planas i Flaquer. Es tractava d'una importantíssima factoria, situada al carrer Nou. Els Planes construïen turbines que primerament utilitzaven per dotar de força motriu a la seva indústria, però que després comercialitzaren. Les turbines de la casa Planes i Flaquer es vengueren a tot Espanya i s'exportaren a diversos països, fins i tot de Sud Amèrica. I evidentment foren les que inicialment s'adoptaren per l'enllumenat dels nostres carrers.

Però la nostra ciutat no estigué satisfactòriament il·luminada de nit fins la segona meitat del segle XX. El sistema s'anà perfeccionant. No era una tasca fàcil, especialment si tenim en compte que l'economia municipal tradicionalment era molt precària. Durant molts anys només disposaven d'un enllumenat relativament satisfactori els carrers del centre urbà. Tenint en compte que es considerava centre urbà la zona més propera a la Rambla i plaça del Vi. El carrer de Ciutadans, que durant molts anys es considerava el més distingit de la ciutat, no excel·lia pas per la seva bona il·luminació. Al davant de la Casa de la Ciutat hi havia dos fanals de peu, cadascun amb diverses branques. I davant del Cafè Vila n'hi havia uns altres que eren més senzills. També hi havia un enllumenat bastant acceptable sota les voltes tant de la plaça del Vi com a les de la Rambla. La Rambla també estava il·luminada per uns fanals de fosa. La Gran Via tenia uns fanals de dues branques, situats al mig de la calçada. La major part dels carrers del centre disposaven d'uns fanals, bastant espaiats entre sí, que penjaven al mig de la calçada sostinguts per uns cables que arrancaven de les façanes de les cases de banda i banda del carrer. En carrers menys importants hi havia unes senzilles làmpades fixades a les parets, que consistien en una bombeta d'escassa potència protegida per un molt simple pàmpol. I encara, en carrers poc agraciats, tot i no trobar-se pas lluny del centre, només disposaven d'una bombeta, sense cap protecció ni cap element decoratiu, que penjava d'un simple pal de fusta. A mesura que ens anàvem apartant del centre l'enllumenat es feia més escàs. I en molts casos inexistent. A mitjan segle XX, carrers ara tan vitals, lluminosos i concorreguts com ho són els del Migdia i Joan Maragall, eren foscos com una gola de llop, a part de que no tenien cap tipus d'urbanització.

En ocasions extraordinàries, les lluminàries festives es feien notar molt. Era el cas de la festa de la Puríssima i la seva vigília. Aquelles dues nits es manifestava d'una manera molt notòria la il·luminació especialment en els carrers més típics de la Girona levítica, com ho era el de la Força, un carrer que normalment era fosc i poc concorregut a les hores nocturnes. Els habitants d'aquell carrer, en aquell temps, excel·lien més per matinejar que no pas per circular després del toc d'oració.

El que es notava molt, com també passa ara, era el llum dels comerços. Ara quan tanquen les botigues i apaguen els llums dels seus aparadors, el carrer perd una bona part de la seva lluminositat. Però molts dels carrers que ara es consideren molt comercials abans tenien ben poques botigues, si és que en tenien cap.

Durant la guerra del 36 i especialment quan es començà a intuir la possibilitat d'un bombardeig per part de l'aviació, es va restringir considerablement la il·luminació dels nostres carrers. Els serveis oficials de defensa antiaèria deien que la nostra ciutat amb la seva il·luminació normal podia ser vista des de l'aire a una distància de quaranta quilòmetres. Per tant, es feia necessari prendre precaucions. No s'encenien els fanals de la Rambla ni de la plaça del Vi i es restringí al màxim l'enllumenat de tots els carrers, fins al punt que alguns, com ara el carrer del Carme, quedaven literalment a les fosques. I si durant les hores nocturnes es produïa una alarma s'apagaven tots els llums. També s'exigia la reducció d'enllumenat del aparadors comercials, i es recomanava que als habitacles es mantinguessin tancats els finestrons. I en cas d'alarma s'havia d'eliminar qualsevol exteriorització lluminosa, per insignificant que fos.

El passeig per la Rambla era una de les principals distraccions de la joventut d'aquell temps, i per a molts la única. I aquell passeig, aleshores molt concorregut, només quedava il·luminat per unes llumetes blavoses que no permetien gaire més que distingir mínimament les persones. Els assidus a aquell deambular només desitjaven que arribessin els dies en què la lluna proporcionava el seu resplendor.

Diu l'adagi que no hi ha mal que duri cent anys. I realment aquella dramàtica situació també tingué el seu fi. S'acabà la ?guerra i els carrers retrobaren el seu normal enllumenat. Però després arribaren els anys de sequera i amb ells les restriccions. Restriccions que afectaren més els habitacles que el carrer ja que aquest alimentava l'enllumenat amb la força de la central del municipi. Que realment era molt limitada. Quan hi havia funció al Teatre, per concentrar-hi la suficient lluminositat s'apagaven els llums dels carrers. Quan la situació s'anà normalitzant, es pogueren muntar il·luminacions extraordinàries dels carrers els dies de les Fires, i més endavant també en les festes de Nadal. També anà millorant l'enllumenat diari, especialment dels carrers més cèntrics. Però en la zona de l'eixample s'hagué d'esperar als anys seixanta per tenir un enllumenat adequat, alhora que també es dotava aquella zona d'una urbanització de la què fins aquell moment estava mancada. Posteriorment arribaren tots els canvis que en aquest aspecte i en molts altres han transformat totalment la ciutat. I quan ens hem acostumat a la bona vida i a l'època de les vaques grasses ha aparegut el fantasma de la pol·lució atmosfèrica i ens hem vist obligats a moderar el consum elèctric i per tant a limitar sensiblement l'enllumenat.