Marta Domínguez i la desena llarga dels implicats en la que s'ha batejat com a operació Llebrer han fet esclatar una altra vegada el gran escàndol del dopatge en l'esport professional. Amb totes les presumpcions d'innocència que faci falta, el que ja no es pot acceptar de cap manera és el discurs tòpic que es tracta de casos aïllats i que la majoria dels esports i dels que guanyen medalles i baten rècords estan nets com una patena. L'Estat espanyol, els responsables de les federacions i de la política esportiva, s'ho hauran de fer mirar, una vegada per totes. Menys presumir dels èxits d'una generació d'or, i molta més exigència i transparència en la forma com arriben els triomfs que abans semblaven inabastables. Però tampoc no ens enganyem: el model de l'alta competició, dels professionals que lluiten pels màxims títols en els Jocs Olímpics o en el Tour de França, és universal, i les trampes no vénen només des d'un punt concret del planeta. El palmarès és ple de campions que se sap o se sospita amb molt fonament de causa que van aconseguir les seves gestes gràcies a l'impuls de les substàncies dopants. El debat hauria de ser en l'àmbit mundial: es vol defensar, costi el que costi, la utopia d'uns esportistes que no es prenen res i que lluiten amb el fair-play del segle XIX? O bé es vol admetre que, per donar el màxim, el cos humà té uns límits que fa temps que s'han superat gràcies a ajudes externes? La hipocresia és flagrant en massa casos, com en els Jocs Olímpics: el COI permet que hi prenguin part els jugadors nord-americans de la NBA, que no passen els controls antidopatge en la seva lliga, i tampoc no ho fan quan disputen la cita olímpica. Per què els uns sí i els altres no? Per què hi ha tants positius de ciclistes i d'atletes de fons, i tan pocs de jugadors de futbol o tennistes? Massa preguntes sense resposta.
