Estem a la setmana del tancament, de fer neteja mental de tot allò que ha estat el 2010, amb un resultat, per cert, bastant minso, i només el desig de superar el balanç negatiu de l'any ens porta a afanyar-nos a contemplar el 2011 amb un alè d'esperança, malgrat que el seny ens diu que difícilment canviaran molt les coses, perquè res apunta a cap remuntada espectacular.
El 2010 ha estat l'any de la consolidació de la crisi, no només com un estat de realisme social, sinó també com una actitud mental en què sembla que les persones ens comencem a adaptar a aquesta situació de retallades permanents, i això fa pensar que el 2011 encara ens podem sentir còmodes dins d'un model d'estancament instal·lat a tots els nivells de l'activitat. Econòmicament estem entrant en el sedentarisme més absolut amb el risc de creure'ns definitivament que res podem fer com a individus per superar una situació en la qual les grans decisions ja no es prenen en l'àmbit personal.
Si ho mirem des de l'òptica dels avenços, el resultat encara és més desolador. En infraestructures hem anat a mitjana velocitat, amb infinitat d'obres empantanegades que ens deixen un paisatge trencat arreu i que continuaran així a mitjà termini. En identitat nacional els tribunals ens han pres el llibre de ruta i no han deixat cap opció al desenvolupament dels nostres drets com a país i en drets socials, l'agenda segueix pintant de color negre perquè els números vermells de l'economia sembla que només es puguin resoldre escurçant allò que havíem assolit com a societat i allò que preteníem per al nostre futur.
Però, malgrat aquesta imatge de retrocés constant, ens queda el dubte i l'esperança de pensar que potser serem capaços de descobrir noves oportunitats al nostre voltant, oportunitats basades en el coneixement, en el propi territori i en la gent d'aquest país i, aleshores podem esperar un 2011 millor.
