Començo l'any fent una llarga sobretaula amb amics cubans i les seves famílies. El darrer discurs de Raúl Castro "rectifiquem aviat a la vora del precipici o ens enfonsem", els ha omplert d'esperança i les hores transcorren enmig d'un allau de projectes i propostes que no amaguen el desig de tornar a Cuba per instal·lar-se i implantar iniciatives privades. Entre acudits, rialles i cançons destil·len un tarannà emprenedor que fins i tot als catalans que som a taula ens encomana d'optimisme. Ja ens agradaria afrontar el nostre futur amb aquest humor innat caribeny que els confereix una força natural per superar les mancances més bàsiques, vistes fins i tot amb un cert caire d'anècdota per a una societat encara abundant com la nostra.
La seva és una història de supervivència constant, d'improvisació, de trobar sortides allà on els altres no veuríem ni una espurna de llum. Però, malgrat les dificultats i un règim que sembla que agonitza però no canvia, mantenen intactes les seves il·lusions, les seves esperances, les ganes de seguir endavant per veure complert el somni de poder tornar algun dia a Cuba i poder guanyar-se la vida lliurement, sense dependre dels informes positius o negatius del govern cubà i de les moltes prohibicions i obstacles a la iniciativa personal.
I aquestes ganes de seguir acaben per embolcallar-te, per impregnar-te d'una visió esperançadora que et porta a pensar que aquí, només amb una petita dosi d'humor i d'optimisme com la seva, ja seria suficient per afrontar l'any amb noves expectatives. La sobretaula continua, les ampolles es buiden però sempre apareix una altra de plena que fa que el 2011 és pugui començar a pair més bé. De fons, m'arriben a la memòria les notes d'Ibrahim Ferrer i Amara Portuondo cantant "quizás, quizás, quizás".
