Sovint la ciutat sacseja el nostre record. Passen coses, canvien horitzons, es transformen espais. La ciutat és vida. És el conjunt de totes les vides que s'hi despleguen de forma individual i col·lectiva. És un exercici permanent i diari de convivència i solidaritat. Una convivència que s'articula entre l'espai, el temps i les persones. Temps i persones passen inexorablement, transiten, mentre que la transformació de l'espai és més lenta i sovint sobreviu a les persones. Hi ha, és clar, una tria dels espais que perviuen, que poc o molt també es transformen. Però és indubtable que les estructures més sòlides, la Catedral posem per cas, ens sobreviuran a tots. I malgrat tot l'espai físic, l'estricta materialitat de la ciutat no seria res, simplement no seria, sense les persones. Aquí rau el sentit més profund del caràcter col·lectiu de la ciutat.
La memòria col·lectiva aplega moltes memòries individuals que conformen l'imaginari col·lectiu. És en aquest context que sovint en pocs dies s'encadenen fets que fan evident el sentit de la memòria i ens posen davant de l'evidència efímera de la vida. Les defuncions ens posen sovint al davant la memòria viva de la ciutat.
Aquest és el sentiment que he tingut en tres ocasions el darrer mes de desembre només de mirar les notes necrològiques de la premsa local. Primer de tot en GenerósMestres a qui en Joan Ribas i en Robert Roqué han dedicat els seus comentaris. És, encara ara, una presència viva en la memòria dels gironins. Un activista incansable, un organitzador generós com el seu nom, un ciutadà dedicat a integrar energies i moure els cors de la gent a favor de la sardana, de la cultura sardanística i de l'activitat d'aquest món a la ciutat. De cos menut i afinat, de cara allargada i nas aguilenc, en Generós es movia pels despatxos amb la mateixa desimboltura que es movia per carrers i places fent de la seva dèria individual una passió compartida.
Després en Narcís Puigdemont i Vila, fuster, i fill de l'Andreu Puigdemont Teixidor fuster del carrer de Santa Llúcia primer, i més tard del carrer de la Rosa i del carrer de l'Àngel. Al barri on visc hi havia fa cinquanta anys com a mínim quatre tallers de fusteria. Un a la mateixa plaça de Santa Llúcia, en una casa ara ja desapareguda. Un altre a la plaça de Sant Pere i els dos de l'Andreu que he esmentat. Aquí vaig conèixer en Narcís, movent-se entre els dos tallers del seu pare que ell continuaria i acabaria ampliant amb els seus fills primer a la plaça de Sant Pere, després a Salt i, finalment, a Sant Gregori, on ara ja treballen els néts i el besnét de l'Andreu.De petits anàvem a empipar l'Andreu i el seu fill demanant que ens fessin tota mena d'objectes per jugar enmig d'un tou immens de flocs i serradures. La família de l'Andreu vivia a la part més enlairada de la casa on vivim ara nosaltres. Hi havia pujat poquíssimes vegades però sempre m'havia meravellat el gran badiu, la terrassa oberta a llevant, tocant amb la mà Sant Pere de Galligants i els primers contraforts de la Catedral. Al primer pis de la mateixa casa hi vivien, primer en Josep Molist i la seva família i, més tard, la família Testart, un temps. En Narcís, uns anys més gran que jo, forma part dels escenaris de la memòria de la meva adolescència i evoca una època de treball artesanal i habilitats manuals en tots els àmbits de la construcció. L'Andreu i en Narcís van tenir molta paciència amb nosaltres.
Finalment, en Josep Maria García Bancells, el Zurdo, comerciant de la ciutat i jugador del Girona. Una presència fixa al racó dels veterans sota la llotja de l'estadi. Una penya de companys fets en els camps de futbol heroics i tots protagonistes de Vista Alegre. En el llibre dedicat a glossar les figures d'una bona colla de jugadors del Girona, Testimonis en blanc-i-vermell. Entrevistes a 84 exjugadors del Girona FC, que signen Marc Brugués, Jordi Roura i Marc Verdaguer, el Zurdo explica les seves habilitats i ens recorda com va emular en Kubala fent la volta al camp amb la pilota als peus sense que toqués a terra. A aquest fet no hi dóna gaire importància i subratlla molt, en canvi, com diverses vegades va fer el mateix pujant i baixant amb la pilota les escales de la Catedral. En Jaume Curbet Boj en tots els seus llibres sobre el futbol a Girona ens completaria la visió d'aquest personatge de Girona de presència corpulenta i de to amable.
La imatge del Zurdo pujant amb la pilota als peus les escales de la Catedral és potser la millor metàfora de la vida i de la relació entre l'espai i el temps. La fugacitat dels instants, la perennitat transformada de les calcàries nummulítiques de les escales. Però només junts ciutat i persones conformen, amb els vius i amb els morts, la memòria viva de la ciutat, memòria col·lectiva que volem homenatjar permanentment.
