En qualsevol activitat, si afinem la mirada, si no ens deixem distreure pel soroll que fa la superficialitat des de les trones de la banalitat, ens és possible entendre què és allò important. Si aquest esguard es fa des d'una especial sensibilitat artística aleshores en resulta una descripció profunda i clara del món en el que vivim amb tots els errors i mancances, encerts i progressos. Aquesta mirada penetrant és la que reconeixem als que són capaços d'assenyalar el que hi ha més enllà del que tenim al davant. Aquesta és la funció absolutament necessària de qui fa art en la societat, sigui amb la paraula o la pintura.

També és cert que l'artista al llarg dels anys és capaç de projectar-se a través de molts mitjans, amb la paraula i els pinzells. Recordem que Picasso, que és recordat com a pintor, feu també un considerable nombre d'obres amb l'escultura i la ceràmica. Més a prop, Fita és qualificat com a pintor, però en la seva frondosa trajectòria hi ha vitralls, escultures, ceràmiques... L'artista comença expressant-se a través d'un mitjà i en excel·lir-hi en fa un pont a través del qual aprofita altres branques per comunicar-nos la seva visió d'una situació, d'una gent, d'un poble, de la Humanitat.

Si aquesta sensibilitat de l'artista ve reforçada per un contacte directe amb les persones, com la que té el metge, el resultat és considerable. Les dades que diàriament recull de la vida de la gent són lògicament un arxiu d'una importància extraordinària a l'hora de pintar o de fer un poema. Totes aquestes circumstàncies es donen en la persona del metge Pompeu Pascual, sobre qui s'acaba de publicar la biografia Senserecepta, en la qual el periodista Miquel Codolar ens descriu la seva trajectòria professional i artística.

Pompeu Pascual ha dedicat gran part de la seva acció com a metge al poble de Llagostera des d'un concepte de la medicina absolutament al servei de la gent i, alhora, és un pintor amb un estil propi del qual destaca la descripció de les angoixes que ens atenallen, que ens neguitegen. Des de fa uns anys també ha publicat reculls de poesia: Recorda. El que no vols recordar (1996), Consol de tardor (1998) i Un món trencat (2004). Entremig, publicà Pompeu Pascual i Coris, parla amb els seus convilatans (1999) un seguit d'entrevistes que feu a persones del seu poble amb el propòsit de recollir unes formes de vida i experiències que no hem de perdre.

La pintura de Pompeu Pascual sorprèn sovint per el seu dramatisme, per les tensions que descriu. Són el resultat d'una mirada profunda al món. És el resultat de moltes dades i d'un estil que ens apropa la realitat com és en els seus racons més difícils de penetrar.