09 de gener de 2011
09.01.2011

Girona vista per valentí fargnoli

09.01.2011 | 01:00
Girona vista per valentí fargnoli

"En la fotografia de Fargnoli es veu una de les cases de la plaça del General Marvà, ara inexistent. I les del jardí de la Infància,
que també foren enderrocades"

En el Diari de Girona del 7 de desembre es publicaven dues fotografies d'aspectes gironins, per il·lustrar el reportatge referent al llibre editat per l'Ajuntament sobre la visió de la ciutat i de diverses poblacions de les comarques que ens va deixar el notable fotògraf Valentí Fargnoli. En una d'aquestes panoràmiques veiem el riu Onyar al seu pas pel centre de la ciutat, des de l'inici del carrer del Carme fins el barri del Mercadal. És un testimoni de la Girona de l'any 1930. A l'areny del riu hi ha una vintena de dones que estan rentant la roba. Agenollades arran de l'aigua, protegides amb un davantal i algunes cofades amb un mocador. La roba a punt de rentar i la ja neta col·locades en coves. En un segon terme, allunyades de l'aigua per evitar perills, unes criatures estan jugant. Aquesta escena és indicadora de dues coses. Una, la diferència de la manera de fer la feina entre aquell any 1930 i ara. La segona, la no existència en aquella època de guarderies on deixar la mainada mentre les mares havien de treballar. Aquelles dones rentaven la roba familiar o eren bugaderes professionals que rentaven la roba d'altres famílies per guanyar-se penosament un petit jornal. Primer havien de carregar amb el farcell de roba per rentar, des de casa o de la casa per la que treballaven fins el riu. La dura feina de rentar, en una posició incòmoda, passant fred o calor, llargues estones amb les mans en contacte amb l'aigua. A l'hivern amb les mans plenes de penellons. Una feina que ara es pot fer còmodament, sense moure's de casa, només manejant una màquina que renta, asseca i deixa la roba a punt de planxa. A l'hivern dintre un pis ben calefactat. A l'estiu gaudint d'aire condicionat. Moltes mares que treballaven fora de casa tenien veritables problemes per encabir les criatures. Si no tenien la solució d'una àvia o una tia soltera el problema era de difícil solució. Algunes empreses grans tenien la seva pròpia guarderia, però les dones que feien feines com les que veiem en la foto que estem comentant , havien de carregar amb la feina i amb la criatura.
En la foto es veu el pont de fusta, antecessor de l'actual de l'Alferes Huarte. Era un pont pintat de vermell. Vulgarment s'anomenava el pont dels artillers, per la proximitat amb la caserna d'Artilleria. Per Fires s'hi muntaven els focs artificials. Focs que la gent contemplava des del Jardí de la Infància, de les Rambles Verdaguer i Pi i Margall, des dels altres ponts i també des de l'areny. Per aquella època un dels coets va matar un xicot que estava a l'areny, prop del pont. Més cap el centre urbà es veu el pont de ciment o de Can Ventura, per la proximitat d'un establiment d'aquesta titularitat que feia de bar i de botiga de queviures. Quan el riu baixava gros i amenaçant es tancava el pas d'aquest pont i els seus usuaris havien de desplaçar-se fins el dels artillers que es considerava més segur. Ironies del destí. L'aiguat de 1940 s'emportà el pont que es considerava segur, mentre que deixà el que es tenia per més dèbil. Però aquest també cedí a l'aiguat de 1962. El pont del artillers va ser substituït pel de l'Alferes Huarte, pel qual transitaven cotxes en ambdues direccions i que pels anys setanta es va enderrocar per construir-hi l'actual. El desaparegut pont de ciment estava orientat entre el carrer del Vern i el del Pavo. Ja no va ser substituït per un de nou. El vial més meridional de la Plaça de Catalunya coincideix més o menys amb la direcció d'aquell pont.
Tanca la panoràmica el campanar de les Bernardes. Una construcció de la segona meitat del segle XVIII. En fotografies més antigues apareix rematat per una coberta a quatre vessants, posteriorment estigué coronat per un cupulí. Finalment presentava la forma de terrat, que mantingué fins que va ser enderrocat l'any 1936.
En la fotografia de Fargnoli es veu una de les cases de la Plaça del General Marvà, ara inexistent. I les del jardí de la Infància, que també foren enderrocades. Aquestes formaven part oficialment del carrer del Carme, i s'hi iniciava la numeració d'aquest carrer. Al desaparèixer aquells edificis que ostentaven els primers números, ara la numeració del carrer del Carme comença pel nº 11.
La segona de les fotografies està tirada des de les proximitats del castell de Montjuïc. L'escena és la d'un exercici de tir per part d'un escamot de soldats de la guarnició. Aquests exercicis es realitzaven en aquell paratge abans de que es convertís en un barri de barraques. A mitjan de la dècada dels anys quaranta del segle passat, encara Montjuïc era el camp de tir de la guarnició de Girona. L'aparició de les primeres barraques aconsellà buscar un emplaçament més idoni i menys perillós, que, de moment es trobà a Quart, pel camí de Montnegre. En aquesta foto que correspon a l'any 1916 es veuen els uniformes d'aquella època, tan diferents als actuals. Els soldats porten l'anomenat "gorro cuartelero", usat pels actes considerats de treball, mentre que pel passeig i per les desfilades es cobrien amb el ros. El nom d'aquesta gorra militar, que encara ara utilitza la guàrdia reial, té el seu origen en el general que la va imposar per primera vegada, general que tenia les seves arrels familiars a cal Ros de Les Olives, a l'Empordà. En un segon terme de la fotografia apareixen la Catedral i el campanar de Sant Feliu, presidint el caseriu de la ciutat, en el que es poden distingir les cases de la plaça de la Independència. Més enllà del clos urbà una ratlla fosca molt recta correspon als arbres de la carretera de Barcelona. També s'endevina el traçat de la via del tren de Sant Feliu, que correspon a l'actual carrer d'Emili Grahit.
Quan hi havia exercici de tir a Montjuïc ho anunciaven col·locant una bandera vermella en un angle del castell. Les dianes les situaven davant aquells dos grans arcs que hi ha a la paret de llevant del pati d'armes. Quan el brogit del trànsit urbà no tenia la intensitat que té ara, des d'alguns llocs de la ciutat es podien sentir els tocs de corneta i els trets. Especialment es feien sentir les explosions de les bombes de mà que començaren a utilitzar-se pels anys quaranta. Les tiraven als fossats des del cim de les muralles del castell. El tir de morter el realitzaven des de les proximitats de les escoles de Sant Daniel, disparant en direcció la vessant de llevant de Montjuïc. L'any 1944 en un exercici de tir es produí un greu accident en explotar un projectil dintre el tub del morter. Morí un comandant i alguns soldats, mentre que altres quedaren ferits. Des d'aquell dia a tots els exercicis de tir hi assistia preceptivament el metge i el capellà castrense.
La contemplació d'aquestes suggerents fotografies del ben recordat Valentí Fargnoli ens han donat ocasió d' evocar algunes coses de la Girona d'altre temps.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook