Som el que pensem i el que sentim. Els pobles, les ciutats, els països, les nacions són el que pensen els seus ciutadans. Les grans línies de pensament marquen l'orientació de la vida i de l'organització col·lectiva. Sovint, així, ens trobem amb imatges i idees que confirmen o desmenteixen l'estricta realitat material que coneixem. Aquesta és l'arrel de la complexitat dels estats d'opinió, dels estats d'ànim de les comunitats. Països benestants declinen lentament submergits en el declivi del seu propi benestar i països emergents vibren apassionadament en el projecte col·lectiu del seu ressorgiment. La vella Europa o el Brasil, a tall d'exemple.
Però sovint topem també amb línies de pensament instal·lades en un derrotisme irreal, en la més estricta negativitat de frustracions personals que es volen elevar a categoria, en un pessimisme sistemàtic que es desmenteix a si mateix per la pròpia realitat.
En aquest contrast i des d'una perspectiva realista és imprescindible construir discursos que generin una il·lusió col·lectiva, projectes que desvetllin la vibració de la comunitat, propostes d'engrescament compartit que estimulin l'orgull comunitari i l'autoestima, la creença sòlida en les pròpies possibilitats.
És possible que entre tots hàgim generat un model social en el qual destaquen les insatisfaccions i la crispació per damunt de les expectatives de futur raonable. I justament en el context de crisi que vivim és evident que és imprescindible construir una nova proposta que arraconi el negativisme sistemàtic i que plantegi un recorregut creïble cap a nous horitzons.
M'agradaria situar-me, a tall d'exemple, en el nostre entorn més immediat i plantejar les coses en termes d'actitud, de percepció i de disposició a afrontar els reptes.
La setmana passada a la Fontana d'Or, a l'acte de presentació del darrer llibre d'en Jaume Curbet, aquest ens va presentar una realitat complexa amb una simplicitat extrema. Visc -deia Curbet- a cavall de dues ciutats, Bogotà i Girona. Bogotà, una ciutat de població i cens imprecís de més de vuit milions d'habitants. Una ciutat d'un nivell d'inseguretat altíssim pels estàndards mundials, de violència diària contrastada per les informacions i les dades, però d'una percepció baixa d'aquesta inseguretat. Girona, en un sentit ampli, (Curbet parlava davant entre d'altres de Iolanda Pineda, l'alcaldessa de Salt, el dia abans de la manifestació), és una ciutat d'un nivell de seguretat bastant raonable, d'uns nivells de violència baixos i, en canvi, d'una percepció en l'imaginari col·lectiu d'inseguretat superior a la percepció dels habitants de Bogotà, concloïa en Jaume en una intervenció breu, contundent i emotiva en el terreny professional i personal.
Som, doncs, el que pensem que som, més enllà de les coordenades de la més estricta realitat i tenim les pors que nosaltres mateixos ens hem creat fruit d'inseguretats que ataquen més el cor del model de la societat que hem construït que no pas a la realitat mateixa que ens toca de viure. És per això que, també, en el nostre entorn més immediat ha trobat un cert terreny abonat la literatura del derrotisme i de la desafecció, de la negativitat construïda com una arma per deconstruir la realitat mateixa i fabricar en l'imaginari col·lectiu una idea de declivi que la mateixa realitat desmenteix.
Girona, per exemple, i Salt també, comparteixen projectes de gran nivell internacional i d'una projecció d'èxit que ponderen millor els de fora que els de casa. Gent de Salt, a cavall entre Girona i Salt, ha definit un sistema metropolità de teatres i ha proposat un projecte d'ambició indiscutible i de projecció ja internacional. Temporada Alta de la mà de Salvador Sunyer, nom de ressonàncies saltenques indiscutibles, ha sabut créixer i madurar fins a esdevenir el festival de teatre de tardor de més relleu de Catalunya amb propostes innovadores, amb una programació ambiciosa i amb la creació d'espectacles amb vocació de ser exportats i distribuïts.
Fa pocs dies també i encara en plena vigència hem pogut recordar les connotacions d'èxit mundial, de projecció internacional amplíssima dels cursos i els convidats de la Càtedra Ferrater Mora. La trajectòria de vint anys avala una aposta que converteix la Càtedra i la Universitat de Girona en un referent acadèmic indiscutible.
Finalment, també a tall d'exemple. D'aquí poques setmanes obrirà les seves portes a Girona el Fòrum Gastronòmic. Una altra efemèride que de la mà dels grans restauradors gironins, els Adrià i els germans Roca, i de la proposta agosarada i innovadora dels seus organitzadors ens proposa una reflexió i una acció compartides, al voltant de la gastronomia, d'abast mundial.
Temporada Alta, la Càtedra Ferrater Mora i el Fòrum Gastronòmic, tres antídots al derrotisme, al decadentisme interessat, a la literatura de la negativitat. Tres indicis de la llavor d'un futur amb promesa de grans èxits.
És veritat que la realitat és més complexa, és veritat que la crisi colpeja, és veritat que les dificultats són grans. I és veritat que si apliquem la millor filosofia de Josep Guardiola, explicada partit rere partit, els èxits del passat no nodreixen les garanties dels èxits futurs que només s'aconseguiran amb l'esforç de tothom, amb projectes ambiciosos i amb un treball constant i tenaç. Tot l'equip ha assumit la mateixa filosofia; treballar, entrenar i picar pedra sense defallir partit rere partit.
Aquí adquireix tot el seu sentit com a darrer símbol la inauguració dissabte passat, a les instal·lacions del GEiEG de Sant Ponç, de l'escultura Afany, de Bonaventura Anson. Una escultura construïda i proposada amb el reciclatge ordenat de fustes cremades en l'incendi de la matinada del 17 de gener de 2008. Aquestes deu fustes apunten a l'excel·lència, a la capacitat de superació, a l'ambició col·lectiva, a una actitud que ajuda a crear la percepció de la confiança en el futur. Els accidents de recorregut no han acovardit els dirigents del Grup que s'han refet de l'ensurt i just dos anys després ens proposen una reflexió del ressorgiment, una idea per compartir.
Les fustes cremades, les il·lusions reconstruïdes, l'ambició i l'afany restablerts, són els ingredients d'un manifest optimista que ens ha de portar a creure en els projectes de futur i en les nostres pròpies possibilitats com a comunitat.
