11 de febrer de 2011
11.02.2011
Opinió

L' abat Garreta, d'Hostafrancs a Solius

11.02.2011 | 10:31

«Va triar un camí de discreció i humilitat evangèliques situant els designis del concili Vaticà II en relació amb la vida monàstica com un objectiu de depuració i simplificació d'austeritat exemplaritzant»

La vall de Solius té ara en aquests dies assolellats de febrer un punt dolç de suavitat elemental. Els sembrats despunten amb prou feines, però estenen una catifa verda per la geometria dels camps; els arbres de ribera exhibeixen la seva nuesa exterior mentre la saba mig adormida gairebé no reacciona encara al pessigolleig del sol del migdia. El lledoner que vetlla l'entrada a la plaça del recinte monàstic es manté impàvidament despullat. Corona l'escala que puja a l'església una pedra que assenyala l'any 1861. Un sender marcat per xiprers condueix a la porta. Al capdamunt de la façana, un rellotge de sol proclama solemne el principi que inspira la comunitat, "ora et labora", de sol a sol, és clar. Alguns xiprers alterosos aguanten enmig d'alguns altres reduïts a un brancam esquelètic, signe del trànsit mateix del temps.

En el silenci de Solius, la piuladissa d'ocells és un bàlsam afegit als paisatges que van confortar en la malaltia Xavier Montsalvatge, que hi escriví aquelles delicioses Proses del viure a Solius, ofertes pels amics en edició pòstuma d'homenatge.

En aquest paratge van arribar, l'any 1967, un grup de quatre monjos procedents de Poblet. Encapçalava el grup Edmon Maria Garreta Olivella, nascut a Barcelona, a Hostafrancs, el 15 de gener de 1921. L'abat Garreta fa pocs dies que ha complert noranta anys; tota una vida. Una làpida gravada amb pedra de Girona a l'espai cobert que separa i uneix les dependències monàstiques, l'antiga rectoria ara hostatgeria, i la porta d'entrada certifica aquesta fundació: "Aquest monestir de Santa Maria de Solius va ser fundat el 21 de gener de 1967 per monjos de Poblet de l'orde del Císter. Amb el permís i l'ajut del bisbe de Girona, després cardenal Narcís Jubany i Arnau. Al cap de XXV anys en donem gràcies a Déu".

El mateix abat Garreta ha explicat el context i les condicions de la tria de Solius: "Per a mi, com a monjo, Solius és la meva única residència", deia a l'article "Solius paratge monàstic" (Revista de Girona, núm. 136, 1989, pàg. 10 i 11), on glossava el paisatge, el silenci, les facilitats de l'entorn, la disposició del bisbe de cedir els béns de la parròquia com a fonament de la Fundació. Uns anys més tard, també a la Revista de Girona (núm. 155, 1992, pàg. 82-85), va escriure "El monestir de Solius compleix 25 anys". Hi escriu una mena de declaració de principis alhora que fa una exposició de l'evolució d'aquests primers 25 anys: "Solius, per tant, neix sota el signe d'un propòsit de fidelitat als valors essencials del monaquisme reflectits en la regla de sant Benet i en les antigues tradicions de l'orde. Els iniciadors no pretenien, ni pretenen, donar cap lliçó a ningú, ni significar cap contestació, sinó ser monjos lliures de compromisos i viure estrictament com a tals, sense afegitons d'activitats de tipus apostòlic o pastoral,fora dels límits del recinte conventual..".

Solius, doncs, és ara, una colla d'anys més tard, un fruit madur d'aquell esperit fundacional. Hi ha més de deu monjos i sota l'atenta i bondadosa mirada de l'abat Garreta, el prior Enric Benito, de somriure tot just insinuat i de total austeritat monàstica, condueix una comunitat ben arrelada i molt estimada a la vall de Solius. Un recinte on han buscat la serenitat per a la reflexió, el silenci i la pregària el doctor Damià Estela molts mesos d'agost des que va deixar de ser rector del seminari, el mateix bisbe Jaume Camprodon, de llarg pontificat, i en menor mesura els bisbes Soler i Pardo, junt a una llarga llista de persones anònimes o conegudes que desfilen cada any a veure els diorames del germà Gilbert Galceran o troben confort espiritual uns dies a l'hostatgeria.

Però avui en aquest recent norantè aniversari d'Edmon M. Garreta convé retrocedir. Hem de recordar el que ell mateix ha relatat a l'entrevista que li van fer Xavier Guinovart i Octavi Vilà a la revista Poblet (núm. 8, juliol 2004; núm. 9, gener 2005 i núm. 10, juliol 2005). La infància barcelonina, la mort dramàtica de la mare el 1934, l'impacte de la guerra civil en un noi de quinze anys, les dificultats de la família. La vocació i entrada al seminari el 1940 i la decisió d'anar a Poblet l'estiu de 1944. Només quatre anys abans, amb quatre monjos italians, s'havia procedit a la restauració monàstica de Poblet. Aquí Garreta va fer els vots temporals (11-11-1945), després va anar al monestir suís d'Hauterive, i quan va tornar el 13 de novembre de 1948 feia els vots solemnes i pocs mesos més tard, el 2 d'abril de 1949, va ser ordenat sacerdot. De 1951 a 1953 residiria a Roma fent estudis de dret canònic, i quan va tornar temporalment a Poblet es va trobar que la petita comunitat tenia pendent de decidir qui es faria càrrec de les responsabilitats de prior per renúncia de l'anterior. El fet que Garreta hagués conegut l'abat general de l'Orde al monestir de Suïssa del qual n'era prior durant la seva estada va afavorir que sota el seu impuls, Edmon Garreta fos elegit nou prior de Poblet l'1 d'octubre de 1953, abat a finals de juny de 1954 i, que finalment, el 4 de juliol de 1954, rebés la benedicció abacial. Edmon M. Garreta esdevingué, així, als trenta-tres anys el primer abat de Poblet des de la restauració monàstica i es faria càrrec d'aquesta responsabilitat fins que el 1967 va optar per impulsar la ja comentada fundació de Solius. En l'entrevista esmentada comenta les vicissituds i dificultats de la comunitat; les relacions amb la jerarquia eclesiàstica, la necessitat de resistir els intents d'utilització en una contraposició inútil entre Poblet i Montserrat, malgrat la mateixa arrel benedictina de les dues comunitats, com el mateix abat Garreta no s'està de recordar, "vaig haver de deixar clar a alguns que Poblet i Montserrat, abans que cap altra cosa, érem monestirs germans que vivíem una mateixa Regla, la de sant Benet, i que no podíem prestar-nos a cap joc; a més havia de quedar clar que Poblet no podia comparar-se amb el prestigi de Montserrat".

Però, ara, per damunt de tot té tot el sentit recordar com durant aquests catorze anys d'abat de Poblet Garreta va contribuir a l'engrandiment espiritual de la comunitat cistercenca, que va veure créixer de forma rellevant i a la consolidació material a través dels acords necessaris per tal de refer i rehabilitar el monument i vincular les propietats a la comunitat amb l'objectiu de superar les inicials condicions de duresa extrema i anar fent cada cop més fàcil la vida a la comunitat.

De fet, és molt probable que la discreció de la seva retirada a Solius i la potentíssima i emprenedora personalitat de l'abat Maur M. Esteve hagin mantingut molt en un segon pla el paper del que fou el primer abat de Poblet després de la restauració. L'abat Esteve acabaria sent Abat General com ho havia sigut l'antic prior d'Hauterive; Garreta, entre aquestes dues poderoses personalitats, va triar un camí de discreció i humilitat evangèliques situant els designis del concili Vaticà II en relació amb la vida monàstica com un objectiu de depuració i simplificació d'austeritat exemplaritzant.

Sé segur que als seus noranta anys aquesta reivindicació dels seus catorze anys d'abat de Poblet molestaran un instant la innata discreció de l'abat Garreta, però també sé segur que em permetrà que el reivindiqui com una baula de la cadena dels abats que han fet créixer i madurar Poblet i que sense el treball del seu predecessor potser no ho haurien pogut fer de la mateixa manera ni amb tant d'èxit.

El silenci de la vall de Solius acull la joiosa edat madura de l'abat jove que impulsà Poblet i que va decidir renunciar a alguna de les glòries de la seva pròpia obra. Per una raó essencial, perquè és una obra col·lectiva.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook