Les retallades del Govern es manifesten de moltes maneres i posen al descobert situacions dramàtiques que van més enllà d'una simple tisorada. La societat pot entendre que s'aturin infraestructures, projectes de millora i inversions, però resulta molt difícil justificar que es deixi sense suport a famílies que tenen al seu càrrec avis o malalts, que requereixen molt esforç i moltes atencions. Em refereixo, és clar, a la llei de la dependència, una solució que va crear àmplies expectatives, avui no complertes, per a moltes famílies del país.
Un govern pot jugar amb el ciment, amb els projectes, amb les promeses, però no pot jugar amb els sentiments, amb les necessitats més bàsiques d'un ampli col·lectiu que ha de combatre diàriament una situació d'extrema dificultat. I no s'hi val posar l'excusa de la manca de pressupost, de la necessitat de l'estalvi o del compliment de paràmetres racionals d'endeutament. És només una qüestió de prioritats mal enteses, perquè no es pot posar en el mateix sac les obres d'una línia de metro i les dificultats d'una persona.
Aquests darrers dies, aquest mateix diari ens il·lustrava amb exemples de les situacions absurdes que ha generat l'incompliment de la llei de la dependència a les comarques gironines. Son només la punta de llança d'infinitat de casos que han de malviure només amb la bona voluntat, amb la dedicació i amb l'esforç dels qui s'hi troben. Els polítics encara han d'aprendre que al darrere de les xifres hi ha la realitat, i que amb aquesta no s'hi juga, i que no es poden quedar tan amples, al·legant que passaran encara dos anys per posar ordre a tant desgavell. Que s'hi posin i que ho facin ja, perquè el patiment de les persones no pot formar part de la incompetència d'aquells que l'haurien de gestionar.
