La ciutat i sobretot els suburbis són territoris inexplorats, per l'aprenentatge de la diversitat cultural. Els ajuntaments i el conjunt de les institucions escolars, esportives i socials han acumulat durant cinquanta anys una gran riquesa d'experiències. Però, com en el recent cas del poble gironí de Salt, aquests progressos perillen per l'avanç d'una excessiva emigració, l'atur i l'augment de les problemàtiques delictives produïdes per la massificació i manques de serveis socials i econòmics de tota mena.

Dominique Wolton ens parla dels ?suburbis francesos. És un sociòleg en el qual ens inspirem per les tesis generals d'aquest article sobre el seu assaig La otra mundialización. Las batallas contemporáneas por la diversidad cultural. Ja que en els suburbis de les ciutats europees hem de viure amb gent d'altres països: que tenen altres colors, religions, etcÉ diversitats socioculturals que han de cohabitar amb les nostres llengües, tradicions democràtiques i culturals. Unes i altres estan amenaçades o en perill de ser destruïdes pel triomf i la crisi del capitalisme consumista.

Des de la nostra òptica personal ideològica, critiquem la no ciutat capitalista. On quasi tots els barris esdevenen suburbis, uns més rics i uns altres molt més pobres. Barris, comunitats que han perdut les seves identitats, sols el futbol els uneix, diverteix.

Tant els que viuen dins com els que ho fan fora de les no ciutats necessiten el cotxe per anar amunt i avall. Només els marginats dels suburbis pobres van a peu amb els transport públics. I alhora somien amb motos i cotxes. És per això que els més desesperats els roben o els cremen.

Els alienats no ciutadans es desesperen perquè no poden posseir, gaudir els fetitxes de la societat de consum, que durant vint-i-quatre hores diàries són publicitats per les cadenes de televisions. Per superar aquesta alienació propaganda ens cal una nova democràcia, que a més de política sigui social i econòmica. És per això que D. Wolton anuncia que al segle XXI ha de ser cultural, en el sentit de que individus i col·lectivitats es reconeixeran amb múltiples identitats culturals. I des del nostre punt de vista no oblidem que encara hi ha classes de rics i explotats. I els més marginals són els excedents humans que malviuen en els suburbis de les grans o petites no ciutats com Salt. Són la mà d'obra barata, i de reserva.

Per finalitzar acabarem amb una sèrie de dates: primera, de la mateixa alcaldessa de Salt, en una interviu declara que és inevitable que Salt tingui problemes de convivència, ens recorda que amb menys de quinze anys el municipi ha passat de 1.300 a 14.000 emigrants, es lamenta de la massificació, dels pisos pastera, de la saturació escolar i sanitària, de manques de feina, treballs, precarietat econòmiques de tota menaÉ Segona, enmig de tot això ens ha caigut la crisi econòmica, a Salt ha estat molt més dura, hi ha més de 3.400 aturats, el 25% són estrangers i el 14% nadius, i no oblidem que a part el 40% de la població emigrant són menors d'edat. Els delinqüents solen ser, com em comentava un veí, amic nostre de Salt, que són un centenar de nois, reincidents amb petits robatoris, baralles, etc. En el cas del jove marroquí que va morir d'accident, és un més dels centenars de nois que es van fent grans sense futur. Recordem la nova onada d'emigrants que ens amenacen, els 5.000 tunisians desembarcant a les illes italianes. Què farem?

Quin és el perill? Les bandes i les màfies que els ofereixen diners fàcils, estatus davant de l'agònic estat del benestar, del capitalisme occidental en crisis és però encara atractiu per venir per als pobles del Tercer Món?