Quan s'incrementa la percepció social d'inseguretat, com ha passat recentment a Salt, augmenta la necessitat de prescriure remeis. Al bar, a Facebook, al mercat, a Twitter o la cua del metge, tothom sembla saber qui en té la culpa i què cal fer per resoldre el problema.
Entre l'allau de propostes d'acció escrites i pronunciades, s'obren pas entre l'opinió pública aquelles que resulten més originals, efectistes o dràstiques. Les mesures de naturalesa repressiva, per descomptat, tenen una especial acceptació en aquest context. El procés sol ser el següent: un cop han estat assenyalats els responsables -preferentment d'orígens o cultures diferents dels que té la majoria, de nou, com a Salt-, s'arriba a la conclusió que se'ls haurien d'aplicar sancions tan immediates com contundents. En lloc d'esforçar-se per entendre les veritables causes del malestar, el més comú és que la comunitat es decanti per suposades solucions que restableixin l'ordre que havia quedat alterat. Per sort, el temps sol jugar a favor del seny i el radicalisme es va atenuant. Llavors la relaxació s'acaba contagiant a les autoritats, fins que es donen les circumstàncies idònies perquè el cicle del disbarat es torni a endegar.
