Gaddafi ha estat declarat fora de la realitat a partir d'una entrevista amb una cadena de televisió nord-americana en la qual va proclamar que el seu poble l'estimava. La realitat és un espai ple de ficcions -ideologies, religions, fantasmes personals i col·lectius- que determinen els altres per força o majoria.
Fa un mes Gaddafi -sent igual de Gaddafi- estava dins de la realitat de governs, organismes internacionals i mitjans de comunicació, malgrat tots els esforços del líder libi per fer-nos notar a simple vista que pertanyia a la ficció i que era el propietari de la discoteca "Trípoli" vigilada per dominatrius que deixaven entrar gratis les noies verges.
Des de fa uns dies, una part dels ciutadans s'ha aixecat per plantar-li cara però, en la realitat de fa unes setmanes, Gaddafi era un tirà dins de la realitat interior i en l'exterior un mandatari excèntric al qual es deixava cometre injustícies sempre que fossin amb la seva gent. Ara està fora de la realitat, sàpigui-ho, lector, per si de cas acaba de sortir d'un coma d'unes setmanes o no para gaire atenció a les notícies.
La realitat és un estat temporal que es fixa en el present i es mou molt ràpid. L'espionatge és un treball prestigiós encara que sigui incapaç de preveure què succeirà demà, com venim constatant des de la caiguda del mur de Berlín, l'11-S, el frau immobiliari i la crisi financera o la traca panaràbica. També ignorem moltes coses del que ha passat -i això dóna sentit a Wikileaks i que seguim afegint interrogants i entreteniment al 23-F. En canvi el present es fabrica a l'instant i a l'acord que produeix li diem realitat.
En aquest present, Gaddafi és un record desagradable que es resisteix a anar-se'n i molesta perquè no ha estat reemplaçat per un relat més confortador. Per això abans d'expulsar-lo del càrrec l'hem declarat fora de la realitat.
