AGaddafi li ho perdonem tot: la sang vessada, les tortures contra els cada vegada més escassos dissidents (els anava liquidant o expulsant sense presses), la inexistència de qualsevol restricció al cúmul de poders reunit sota la seva sola mà, el lladronici acompanyat de la seva ramificada família i fins i tot el més difícil de perdonar per les persones que, com Rajoy, es presenten a si mateixes com a paradigma de l'home assenyat: les excentricitats. Perdonat per tal que fluís el petroli i abandonés els seus vel·leïtosos suports a l'activitat, als nostres territoris, de grups més o menys terroristes disfressats de fronts més o menys alliberadors. Gaddafi feia els deures, com els agrada dir.
Però abans d'aquesta hipocresia de dretes n'hi va haver una altra d'esquerres, potser fascinada pel personatge. Resulta difícil imaginar que aquesta boja que vesteix entorxats de general de la Terra Calenta i capa de domador de lleons va ser alguna vegada un tipus guapo, però ho era: en la línia de l'oficial dur de les forces especials. La seva estètica era espartana: d'uniforme i khaima, però amb els anys es va anar envoltant de la pompa d'un rei moro d'Alcoi. Després de les beaux gestes dels colonialismes, els dos blocs van jugar partides d'escacs politicomilitar a l'Àfrica amb fenòmens tan pintorescos com Idi Amin, Bocassa, una junta militar comunista a Eritrea i un front d'alliberament maoista a Angola. Entre d'altres somnis de la raó i desvaris coloristes.
Vam estar massa disposats a perdonar-li-ho tot al Muamar per tal que fos antiimperialista, acabés amb la paciència dels israelians i s'inventés un socialisme de cartró, cavalcades i banderoles verdes. Es veu que era més còmode assistir a les seves brillants parades que fer alguna cosa profitosa per ?a nosaltres i el nostre país. Tremolo en pensar en la mena d'armes que devem haver posat a les seves mans perquè no es rendeixi malgrat estar atrapat, encara que potser en llegir això ja ho sàpiguen.
