La nostàlgia és com una tapa de vàter: no ens deixa veure la merda. Gràcies a la nostàlgia hi ha qui enyora Los payasos de la tele, hi ha qui mataria per uns pantalons de pota d'elefant i, sobretot, hi ha qui compra entrades per veure Sopa de Cabra al Sant Jordi.
El rock s'ha identificat sempre amb un esperit transgressor i rebel, que en el cas de Sopa de Cabra va arribar a cotes límit, ja que -joves i agosarats- deien sovint les paraules "rotllo" i "guai". Vist que la seva separació no va provocar cap cataclisme en el panorama musical internacional i vist que les noves generacions tenen tant d'interès en la seva música com en la de Torrebruno, l'única explicació per al retorn és que les estan passant magres, que la crisi colla fort. Assumida tan trista realitat, no queda més que desitjar-los prou èxit per, almenys, no passar gana. Trist és demanar, però més trist és de robar.
Els indefensables són els que han comprat entrada. Restant familiars dels músics, treballadors del Sant Jordi, periodistes convidats i antropòlegs que busquen tema per a la tesi, queden unes dotzenes de persones que pagaran per veure a l'escenari uns senyors propers a la cinquantena (quant de mal ha fet al món no tenir present la frase d'El crepuscle dels déus: "No hi ha res de trist a tenir 50 anys... a menys que en vulguis aparentar 25") que ja de joves no eren res. Persones que hauran de buscar cangur per als nens aquella nit, anul·lar l'aperitiu amb els sogres l'endemà, deixar de jugar a pàdel dos dies per compensar la despesa -cal pensar en la hipoteca-, comprar a l'Hipercor una xupa de color negre i simular passar-s'ho bé mentre intenten recordar com es beu cervesa a morro.
Però al voltant no hi haurà joves, sinó homes panxuts i calbs, i dones a les quals els ull de poll ja no les permeten aguantar a peu dret. I just quan s'estiguin preguntant què hi fan allà, Gerard Quintana els ho respondrà amb un subtil canvi en la salutació: "Bona nit, capullos!".
