09 de març de 2011
09.03.2011
Opinió

La vida en comú

09.03.2011 | 11:40

«Molts homes veuen les seves dones com una mena d'ONG a temps complet; com la seva segona mare renascuda que encara els ha de donar la sopeta»

Sabem per estadístiques, per experiències i per realitats de la vida, que la dona cobra menys que l'home, i quan torna a casa, comença una segona feina que de vegades et fa deixar la pell i la vida en l'intent. Que sembla que sigui frustrant, quan en realitat, les tasques de casa són bàsiques i absolutament necessàries. En pla feminista, podria parlar que molts homes no trepitgen la cuina perquè es pensen que és tabú. O que per posar una rentadora en un programa normalet, els has de donar un full d'instruccions com si es tractés de posar en òrbita un satèl·lit artificial.

Des d'un punt de vista femení, o només com un home que veu la realitat, us diria que molts homes veuen les seves dones com una mena d'ONG a temps complet; com la seva segona mare renascuda que encara els ha de donar la sopeta i els ha de dir, cada cinc minuts, com són de guapos, atractius i intel·ligents. Són com uns segons Peter Pan que ja pensen en el pla de pensions. Sense ser feminista, diria que elles els dediquen els millors anys de la seva vida, amb tasques ingrates i mal reconegudes, i potser sempre estan a l'ombra i han d'aguantar massa coses i retrets absurds. Fins i tot alguns milhomes s'aprofiten que la natura els ha donat una força física més gran, i les colpegen, i les terroritzen. I alguns van a engrossir l'estadística d'homes desgraciats i impotents que acaben amb la vida i les il·lusions de les seves dones. I més enllà d'això, hi ha una violència soterrada i larvada, la violència psicològica, el menyspreu real que és tan o més terrible que la primera.
Ara, també veient la realitat, i sense voler generalitzar, des de l'òptica de l'home, diria que no sempre les coses són així. Que a l'home no se'l pot jutjar per l'obra i miracles d'alguns energúmens o de teories masclistes, tan absurdes com les postures racistes. Tampoc molts homes es mereixen unes condicions de divorci discriminatòries, o una postura de la seva exdona d'una venjança terrible. Com tampoc mereixen que per l'error d'una vida en comú puguin estar pagant anys i panys. Totes les generalitzacions són perilloses, ni totes les mares senten un amor infinit pels seus fills, ni el marit sempre és negligent a les seves tasques a casa, ni el verb estimar sempre es conjuga en femení.
Aquest és un dels misteris més grans d'una vida en comú: que amaga tants matisos com les estrelles de l'univers.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook