11 de març de 2011
11.03.2011

Tam tam universitari

11.03.2011 | 01:00
Tam tam universitari

En els darrers temps anem sentint cada vegada amb més força una d'aquestes frases que han fet fortuna però que amaguen una ideologia classista radical. Es va repetint que "no pot ser que amb els impostos de tots paguem les matrícules universitàries dels rics". Després expliquen que la taxes universitàries equivalen només al 10% del cost, per la qual cosa la conclusió és clara: cal multiplicar per 10 la matrícula a la Universitat. Com que ells mateixos s'adonen de la brutalitat de la proposta ens proposen fer una política de beques. No m'ho crec. Fa més de 25 anys que sento dir que hi haurà una política de beques de veritat i només veig que hi ha poques beques i d'unes quantitat irrisòries. De fet, Espanya és un dels països de la UE que menys diners destina a polítiques de beques per a estudiants (menys de la meitat de la mitjana europea). Només Portugal i Luxemburg dediquen relativament menys percentatge que Espanya en aquest sentit.
Per tant, d'entrada vull veure com ens gastem un 1% del PIB en beques i després parlem de no pagar la universitat als fills dels rics.
Per incrementar la participació dels fills de les classes populars a la universitat, cal una autèntica política de beques i ajudes de molt diferent tipus: gratuïtat en les matrícules, allotjament i diners. Cap d'aquests tres elements funcionen als nivells requerits. Si del que es tracta és de fomentar la mobilitat, caldria una política de residències d'estudiants molt més activa. No és el lloc per discutir la proliferació d'universitats a Catalunya, però és lògic pensar en una certa especialització i, per tant, més necessitats de desplaçaments. Sense una política de beques les desigualtats poden incrementar-se. A més, hi ha tres factors que poden fer la universitat catalana més classista del que ho ha estat. En primer lloc, l'exigència d'una dedicació absoluta als estudis dificulta la realització simultània d'una feina remunerada. En segon lloc, la creixent desaparició, en part derivada del primer punt, de la possibilitat de realitzar estudis de tarda o nocturns. I en tercer lloc, una oferta pública de màsters i postgraus a preus quasi de mercat que els fan inaccessibles a joves de famílies de classe mitjana o mitjana-baixa. L'endogàmia i el classisme -propi de la universitat- poden arribar a ser insuportables. La recerca de l'excel·lència -sempre necessària- no es pot convertir en una excusa per aconseguir exactament el contrari, és a dir, que aquells joves cervells privilegiats catalans fills de famílies pobres no hi puguin accedir per manca d'una política d'igualtat d'oportunitats. Podem acabar tenint una universitat mediocre -amb fills de rics totxos- si no hi poden accedir els millors. En fi, que no us ensarronin!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook