El dia és fred, sec i assolellat. Les pluges dels últims dies han passat però ara hi ha un vent inconstant que només molesta a l'exterior perquè dintre del cotxe el dia només fa que donar alegries amb aquest sol de març i amb aquesta llum esplèndida que il·lumina tot el paisatge que a poc a poc vaig travessant. Creuo el riu Tordera pel nou pont de la C-32 -l'autopista del Maresme, per entendre'ns- amb una limitació de velocitat de 100 km/hora perquè fa una llarga corba per tal d'evitar la muntanya del castell de Palafolls. De seguit deixo les cases, els magatzems i les urbanitzacions del poble de Tordera per endinsar-me en la zona que més m'agrada de la ruta: els boscos de Santa Susanna, on hi ha moments en què no es veu cap signe de vida humana malgrat estar en una autopista d'una comarca superpoblada.
La "soledat" dura poc perquè passat un túnel s'arriba a Sant Pere del Riu, tan ben restaurat, tan ben cuidat, tan net, tan orgullosament ensenyat per en Mateu, el seu cuidador. A tocar hi ha la pedrera de Montpalau, que és una ferida inesborrable per al paisatge i per a la memòria dels milers de perjudicats per la piritosi que va provocar la composició de les seves roques. Conforme avanço vaig deixant enrere una successió de petites valls on esclata la vida en forma de masies, restaurants, vil·les o càmpings, i muntanyes on creixen els pins o s'aterrassen per fer cultius de maduixots, de flors o vés a saber quines verdures tot i que algunes explotacions estan abandonades i plàstics i ferros s'hi van descomponent.
Si miro a l'esquerra sé que veuré l'església de Sant Pol. Ho faig i no falla: la desproporcionada i plana façana enblanquinada llança reflexos de llum blanca emmarcada per les cases del poble, els boscos, el mar i el cel tacat de núvols blancs. Inspiro i expiro relaxadament i, sense voler, aixeco una mica l'accelerador. Faig bé perquè la visió del castell de Santa Florentina és fugissera des de l'autopista, un vist i no vist, però em serveix per evocar els concerts estiuencs de música clàssica on es barregen el gaudi del monument privat mig medieval, mig modernista, amb el de la música i tot això en mig d'un ambient d'elegància burgesa, d'elegància que vol imitar-la i d'elegància de missa de 12. Però de seguit he de deixar aquestes ensomniacions i concentrar-me en l'elecció entre pagar a les taquilles centrals de l'autopista o sortir pel lateral per de seguit tornar a entrar i així aconseguir estalviar uns cèntims. Tant se val quina sigui l'elecció, igualment em sentiré estafat ja que no tinc elecció: si vull anar de Blanes a Barcelona en cotxe he d'anar per la C-32 o per la C-32 ja que la N-II al Maresme no és una carretera que mereixi el qualificatiu de "nacional".
L'autopista està plena de verdor. Sembla contradictori ja que una autopista és per definició una enorme cicatriu per al territori però a aquesta li han posat maquillatge. Als terraplens dels falsos túnels els ha crescut els pins que ja són d'una mida considerable i als laterals també i no només pins sinó també algunes alzines i molts xiprers; i a la mitjanera han plantat baladres i molts d'altres arbustos dels quals desconec el nom seguint el projecte de jardineria sostenible de l'amic Joan Borrell i que estan magnífiques ensenyant en tota època una gran varietat de verds i de flors de molts colors com el rosa dels cirerers bords que ara comencen a florir.
A la ronda de Mataró de nou ens obliguen a reduir la velocitat a 100 km/hora però sóc dels pocs que la respecta. De cop i volta apareixen plegats l'atapeïda capital comarcal coronada per la punxeguda muntanya i castell de Burriac. Quan travesso el túnel de Mataró Park m'admiro una vegada més de com una urbanització ben dissenyada es pot mimetitzar amb el paisatge perquè a partir d'ara cada vegada trobaré més fàbriques, magatzems, pobles i urbanitzacions en un totum revolutum només interromput per alguns edificis modernistes aquí o allà.
A Mongat una altra vegada ens fan baixar la velocitat primer a 100 km/hora i després a 90 -que de nou ningú sembla respectar- però per obra i gràcia del bipartit Convergència i Unió es transforma durant 2 km i 300 m en permís per prémer l'accelerador als 120 km./hora, això si és que havies arribat a rebaixar aquesta velocitat. A partir de Badalona la velocitat va baixant, baixant, baixant. Primer a 80, després a 60 i finalment a 50. Amb aquestes velocitats em dóna temps de sobres de mirar i admirar la torres de la central tèrmica de Sant Adrià del Besòs que són una veritable icona de la modernitat tant o més lloable que la torre Agbar quan no està il·luminada perquè quan ho està s'ha de reconèixer que es insuperable.
Arribo a l'Eixample amb temps de sobres. No he superat els 110 km/h que el Govern central ha aprovat com a límit de velocitat i que molts conductors no respectaran ni CiU multarà i no m'he adormit com diu Fernando Alonso que ens pot passar. I això ho diu ell que ha viscut tants anys al Regne Unit, on fa dècades que aquest és el límit màxim de velocitat i on els dies són avorridament grisos o freds o plujosos; o grisos, freds i plujosos.
