La invisibilitat de l´horror

Lluís Vilà Fernández. La Bisbal d´Empordà.

La majoria ens estem preguntant què deu estar passant al món amb la proliferació de tants desastres naturals. El cert és que sense menystenir la injustícia infligida al món «subdesenvolupat» en termes econòmics, per part de l´actuació psicòpata de les elits, cal preguntar-se si l´assiduïtat dels últims terratrèmols és producte de l´evolució física o, fins i tot, espiritual del planeta, o si es tracta d´esdeveniments calculats per una ment pertorbada que els dissenya amb tecnologia que el profà en diria de ciència-ficció. Les guerres antigues encara sobreviuen, són les que fustiguen el tercer món amb el negoci de l´armament de sempre, el convencional. Les ­guerres modernes utilitzen una tecnologia que ni el més agosarat podria entreveure: la tecnologia de ciència-ficció. Una tecnologia invisible a l´ull humà, un silenci devastador, una traïció a l´espècie i condició humana perpetrada per un elenc de personatges que es fa seu el terme filantropia, amb el pretext de construir el món perfecte i feliç. La indús­tria cinematogràfica de la mà del nefast cor­porativisme multinacional: indústria farmacèutica, alimentària, armamentística, banca mundial…, ha estat, i és, el poderós mitjà de rentat de cervell inductor i preparador de la ment humana perquè l´home senzill del carrer vagi acceptant amb voluntat transigent el futur que es veu en els seus films com el més natural dels esdeveniments. A occident, la guerra ja no consisteix en el cos a cos, la guerra moderna pretén invertir el pensament profà, en el qual l´enemic és invisible i desconegut per a tothom. La finalitat és el tots contra tots, amb la perversa complicitat de cadascú de nosaltres.

La jugada perfecta

del Govern alemany

Esther Aregay Castro. GIRONA.

Sóc una estudiant de segon de batxillerat i el curs vinent començaré una carrera universitària que, tal com van les coses, no crec que pugui exercir al meu país ja que les millors opcions seran a l´estranger. És de sobres conegut que tenim molt bons professionals docents a les universitats espanyoles, gairebé totes públiques, que formen els estudiants amb coneixements i qualificacions mag­nífiques. Això ho saben països com Anglaterra, Itàlia, França, Portugal o Alemanya; aquest últim sota les directrius d´Angela Merkel ha decidit oferir llocs de treball a tots aquells espanyols amb formació universitària, preferentment als enginyers. És una jugada perfecta ja que Alemanya s´aprofitarà de la instrucció d´aquests professionals (sense haver invertit un sol cèntim en la seva formació) que cobraran grans sous per ocupar llocs importants a les empreses. Així, el país genera llocs de treball i riquesa alhora que contribueixen a l´economia de l´estat alemany mitjançant els impostos que tributaran aquests professionals amb els seus salaris. Tots aquests beneficis els obtindrà Alemanya i altres països que s´afegiran gràcies a una formació espanyola, pagada amb part dels impostos de tots els espanyols i que els ha permès obtenir aquestes titulacions. Caldria que es fes alguna cosa per canviar aquesta situació ja que Espanya no es beneficia dels professionals que forma a causa de les limitacions del seu mercat laboral, per això seria necessari crear o reestructurar nous llocs de treball que permetessin al país generar riquesa i obtenir algun benefici de la seva inversió en l´ensenyament públic.

Només Tunísia,

Egipte o Líbia?

David Carrasco i Serra. Peratallada.

Últimament veiem com la Comunitat Internacional es posiciona a favor de les revoltes socials que s´alcen contra els règims dictatorials que vivien tan a gust durant desenes d´anys en aquests països islàmics que tots coneixem –els mitjans de comunicació s´han encarregat de retransmetre´ns-ho en directe com si es tractés d´un partit de futbol–. No són règims dictatorials amb una vulneració constant i sistemàtica dels drets humans com els que existeixen a Corea del Nord, Zimbabwe, Guinea Equatorial, Qatar (amb els quals per purs interessos Zapatero, Blatter o el mateix Rosell fan la vista grossa) el Marroc, la Xina, el Txad… (per donar algun exemple)?

S´atreviria la Sra. Hillary Clinton a enviar vaixells de guerra al mar Groc per intimidar els coreans? Cal una revolta social o una ­guer­ra perquè els països que anomenem «democràtics» prenguin posicions al respecte?

Salvant distàncies… cal que Catalunya es rebel·li contra l´opressió de l´Estat espanyol perquè la Comunitat Internacional ens doni la raó? O aquí sí, i allà no, segons els interessos que s´hi coguin