una onada de pessimisme s'ha instal·lat als cervells d'alguns homes "d'esquerres". En l'article Prometeu i el progrés publicat a la revista El Temps, un setmanari que subsisteix gràcies a les subvencions de la Generalitat, l'assagista Joan Francesc Mira rebutja la fantasia doctrinal sobre un futur de felicitat. Per a ell "el present, tal com és, no l'havia previst ningú". I rebla el seu judici amb l'afirmació: "El futur és més interessant com més imprevisible és".

Una opinió similar defensava Juan José Millás en aquest diari en la columna titulada La realitat és aleatòria: "El món, la realitat, la situació, el context ... és incomprensible. Resulta dur admetre-ho? És clar. Com resulta dur admetre que som víctimes de l'atzar".

Si el present és incomprensible i el futur és imprevisible, s'ha d'abandonar la batalla en pro d'una societat més justa i solidària? Aquests filòsofs de saló s'han instal·lat en el cofoisme de "qui dia passa, anys empeny". I en la seva rendició incondicional han abjurat de Prometeu, un tità que en un acte de rebel·lia contra Zeus va robar el foc de l'Olimp per donar-lo als homes. Un mite clàssic que han fet seu els inconformistes, els qui no accepten la mediocritat i els qui confien en el poder transformador del raonament.

Ara bé, no es tracta de ressuscitar ni el Prometeu grec que volia deslliurar els homes d'un déu tirànic ni tampoc el falsament atribuït a Marx que aspirava a redimir el proletariat.

Més aviat és l'esperit de Prometeu del poema de Salvador Espriu que cal rescatar: "El somni de llibertat esdevé la cadena / que em lliga ja per sempre al meu cant dolorós". El patiment del rebel encadenat a qui l'àliga burxa les entranyes és una lliçó per continuar la lluita contra la barbàrie d'un món irracional.

Ara bé, ni s'ha de creure en contes de fades (ningú gaudeix d'una vareta màgica capaç de canviar-ho tot) ni tampoc s'ha de caure en la desesperança (tampoc tot està en mans del destí).

La història ensenya que les conquestes socials no són irreversibles sinó que hi ha forces poderoses sempre a l'aguait per obstaculitzar els avenços en la igualtat i la llibertat.

Per tant, la imprevisió i la improvisació són connaturals quan les masses, de manera espontània, assumeixen el protagonisme. La clau de volta rau a encarrilar la colossal força de la gent cap a la construcció d'un futur que encara no està escrit.

Com diu el poema de Miquel Martí i Pol musicat per Lluís Llach: "Dóna'm la mà, / dóna'm la veu / i proclamem que / tot està per fer, / tot és possible avui, / fem sentir arreu / com s'exalta el vell desig d'un món millor".