25 de març de 2011
25.03.2011
Opinió

Damià Estela

25.03.2011 | 15:36

"Estela situa la seva reflexió en un terreny d'autocrítica exigent i de censura evident per tal de fer una aproximació objectiva i constructiva a les tensions viscudes i a la injustificable destrucció"

La tradició oral és un fil que s'aprima i es perd. La transmissió de la tradició oral ha contribuït sovint de forma decisiva a afermar la memòria històrica i a fixar idees i personatges que altrament s'haurien pogut perdre. Cal, doncs, fer tot el que es pugui per fixar la tradició oral; per posar negre sobre blanc allò que s'ha anat transmetent d'una generació a l'altra.

Crec que és sincerament el que ha passat amb Damià Estela, que va deixar la seva petjada durant més de trenta anys al seminari de Girona. La figura del Dr. Estela s'ha anat fent gran per tradició oral transmesa i ampliada per generacions de seminaristes que el van conèixer, que van rebre el seu mestratge, que van conèixer el seu testimoni i que un cop ordenats capellans van continuar tributant-li un homenatge constant de reconeixement. Però això es perd i és evident que jo sentia parlar molt més a Girona de Damià Estela fa trenta anys que ara.

Per aquest motiu celebro i vull compartir amb els lectors del Diari de Girona el goig de veure com finalment s'ha publicat un llibre biogràfic que fixa aquesta memòria, recull material dispers i ens dóna una dimensió nova del personatge i del seu context, al Seminari, a la ciutat i a la diòcesi.
Sota l'impuls de l'Ajuntament de Besalú, amb l'empenta inicial d'en Modest Prats i per la tenacitat local d'en Salvador Garcia-Arbós, finalment va quallar la petició d'aquest treball a en Joan Busquets Dalmau, la persona que va substituir el Dr. Estela com a rector del Seminari l'any 1969. Efectivament, a Mossèn Damià Estela, mestre i testimoni (Besalú,2011), amb un pròleg de Lluís Guinó i un epíleg de Salvador Garcia, en Joan Busquets recull un perfil biogràfic del personatge i l'emmarca en el context de la societat i de l'Església del moment.

Puc avançar que, més enllà d'algunes aportacions escadusseres anteriors, aquest llibre fixa per primera vegada amb visió realista les idees i la imatge que s'havien creat del Seminari, gairebé com un estereotip. Ara sabem bé com funcionava, què s'hi ensenyava, com es jugava, com es vivia, quins professors hi havia, quins eren bons i quins no ho eren tant, quina o quines llengües es parlaven. Com, més enllà de la programació estrictament acadèmica, en el terreny de la filosofia i de la teologia al Seminari hi entraven la música, la litúrgia, l'escoltisme, la catalanitat o, sobretot, els aires del Concili Vaticà II (1962-1965) que tantes expectatives van desvetllar.

No només això, sinó que en el detall del paper del Dr. Estela al Seminari anem coneixent millor els pontificats del bisbe Cartañà i el Dr. Jubany, els seus respectius papers en el context sociopolític de l'època i el respecte, que un i altre, van mantenir per Damià Estela, a qui van confiar amb plena independència i sense deixar-se pressionar per les opinions negatives que poguessin arribar des dels estaments oficials.

Però per damunt de tot emergeix un a figura singular. Nascut a Besalú i format entre el Seminari de Girona i Roma va exercir de vicari a Maçanet de la Selva, Blanes, Figueres, ja després de la guerra a Salt i, per damunt de tot, va conduir la reconstrucció física i moral del Seminari després de la guerra civil, primer com a director (1939), més tard com a vicerector (1944) i, finalment, com a rector (1952-1969). Visqué el drama de la guerra civil, s'exilià, i prengué consciència de la immensa patacada que representava la guerra en tots sentits i va deixar un testimoni en forma de diari dels primers dies de guerra. Aquestes notes adquireixen un valor molt especial, perquè més enllà dels episodis concrets que no formen part del relat, Estela situa la seva reflexió en un terreny d'autocrítica exigent i de censura evident per tal de fer una aproximació objectiva i constructiva a les tensions viscudes i a la injustificable destrucció. Conscient del daltabaix nacional i de la fúria anticlerical Estela propugnava la reconstrucció nacional i la reconstrucció eclesial des de postulats d'humilitat, de solidaritat, i de reconciliació expressat de forma impressionant.

La immensa humanitat, la voluntat de diàleg, l'esperit après en la relació amb els joves de la Federació de Joves Cristians van fer del Dr. Estela un amic pròxim i exigent de tots els seminaristes, i hi aplicava de forma intuïtiva les millors tècniques de la dinàmica de grups o les de la relació i el diàleg personalitzats, ajudant i empenyent de forma que els seus deixebles i els seus interlocutors es deixaven seduir per la seva potència intel·lectual i la seva capacitat de convenciment construïda a partir d'una formació molt sòlida i una gran curiositat.

Atent al món, Damià Estela va saber ser, sense deixar pràcticament cap testimoni escrit, un testimoni de fe i de fidelitat a Catalunya i a l'Església emocionants.

I al valor del llibre s'hi afegeix que en apèndix es recullen escrits parcials molt rellevants que contribueixen a enriquir la biografia d'un capellà que va deixar una gran petjada al llarg de la seva vida (Besalú, 1904 - Girona, 1979). Vaig assistir al seu funeral, al Seminari, després de les eleccions del 3 d'abril de 1979 i menys d'una setmana abans de la meva elecció com a alcalde, el 19 d'abril. En guardo un viu record lligat als centenars d'amics que l'acompanyaven.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook