Els actes del centenari del naixement de Santiago Sobrequés van arrencar amb força institucional el dia 28 de març, al saló de descans del Teatre municipal de Girona, on es van reviure amb emoció alguns dels moments àlgids de la biografia intel·lectual i cívica de Sobrequés. Ara, divendres passat 15 d'abril es va obrir al Museu d'Història de la ciutat l'exposició que defineix la triple dimensió del personatge: gironí, historiador, professor. El llibre-catàleg-àlbum que han preparat per a l'exposició el seu fill Jaume Sobrequés i Callicó i la professora Mercè Morales és un compendi de la història de Girona i del perfil biogràfic de Sobrequés, que dóna testimoni generós de les seves aportacions.

Esperem per a finals d'estiu la biografia que ha escrit el professor Josep Clara i Resplandis, que completarà la bibliografia disponible i farà la síntesi de les seves principals aportacions. Mentrestant, em plau d'oferir-vos alguns dels apunts de la meva intervenció a la sessió del dia 28 de març.

El senyor Sobrequés anava sovint amb barret, abric de quadres (de xeviot), maleta a la mà. Decantava una mica el cos. Prim, de cara afinada. Fumava molt. Mossegava el filtre de la cigarreta. Aquest gest i el nas li subratllaven el perfil dels llavis. Tenia un aire distret, gairebé inalterable. Era un home tranquil. Exterioritzava poc les emocions. L'he vist enfadat en comptadíssimes ocasions. Potser he de precisar, semblava distret, feia com si les coses no anessin amb ell. Però puc certificar que estava sempre al cas de tot. Fins i tot en el detall. La seva profusa correspondència dóna prova d'aquest ser-hi sense ser-hi. Aquesta manera de mirar-se el món que el voltava una mica com de reüll. Tenia una paciència inacabable i estava dotat d'una gran curiositat i d'una tenaç capacitat i voluntat de treball.

Gronxant-se al balancí del menjador, amb moviments molt pausats, seguia totes les converses, hi intervenia precís, i esbossava, de tant en tant, algun somriure irònic. Teclejava la màquina d'escriure fins a altes hores de la matinada i no parava mai de rumiar el rerefons i les interpretacions dels documents que manejava amb docta familiaritat.

Va treballar tant que amb caràcter pòstum o gairebé pòstum s'han publicat treballs seus que van romandre inèdits però que eren l'expressió de la seva intensa activitat. Podem fins i tot dir ben bé que els grans reculls de la seva obra, la síntesi comercial de tota una vida de recerca arribarien molt en el moment final de la seva vida o amb posterioritat. Així, els dos volums, amb el seu fill sobre La guerra civil catalana del segle XV (Barcelona, Ed. 62,1973) es publicarien molt pocs mesos abans del seu traspàs, com també el recull El compromís de Casp i la noblesa catalana (Barcelona, Curial, 1973). Ja una mica posterior seria l'imprescindible recull per a la història de la nostra ciutat Societat i estructura política de la Girona medieval (Barcelona, Curial,1975), on hi podem resseguir qüestions lligades a l'activitat econòmica, a la societat, a la vida municipal, a les famílies jueves, etc.

Però, com us deia, el més rellevant és el fet que gairebé quaranta anys després del seu traspàs, encara amb els materials que va deixar, puguin anar sortint, amb poc treball d'edició, estudis confegits per Sobrequés. És el cas del recentíssim llibre de síntesi sobre Catalunya al segle XV. De la sentència de Casp al regnat del Catòlic (Barcelona, Ed. Base, 2011) o una mica més enrere, la brillant biografia d'un dels gironins més universals Joan Margarit i Pau. La tràgica fi de l'edat mitjana a Catalunya (Barcelona, Ed. Base, 2006). Una menció molt singular cal fer de l'edició del vol. V de la gran obra impulsada per Ramon d'Abadal sobre La Catalunya carolíngia. Els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada (Barcelona, IEC, 2003), que acabarien Sebastià Riera, Manuel Rovira, i Ramon Ordeig. Sobrequés s'havia bolcat en el treball d'establiment d'aquest diplomatari de l'època carolíngia, li feia una especial il·lusió, que destil·lava de forma explícita i hi treballava amb entusiasme un cop havia culminant la seva carrera acadèmica amb la superació de les oposicions a la Universitat Autònoma, que li permeteren ?alliberar-se de la tasca de l'Institut i li donaren un major grau d'independència en el context dels anys 1970-1973, quan va haver de patir les principals escomeses del governador civil en el seu intent de silenciar-lo o de fer-lo fora de Girona, com va explicar de forma evident Narcís-Jordi Aragó en la mateixa sessió del dia 28.

Sobrequés se sentia íntimament lligat a Girona. Hi exercí la docència i la ciutadania. Tingué cura de la botiga de música de la Rambla que compartia amb la seva germana i que procedia de la dedicació i tradició musicals del seu pare Tomàs Sobrequés. Ha quedat ja prou ponderada la diversitat del seu compromís cívic.

Passejava els diumenges per la Gran Via, feia l'aperitiu a la granja de l'Hotel Ultònia, freqüentava amb matrimonis amics el Savoy del Peninsular del carrer Nou, i no faltava mai a la seva localitat de tribuna als partits de futbol del Girona.

Aquest arrelament gironí li va donar estabilitat, però potser li va treure oportunitats. Però no ho visqué malament. L'amistat amb Jaume Vicens Vives li va significar sempre una finestra oberta al món i un peu a Barcelona. El món editorial, el de les acadèmies científiques i els congressos, especialment els d'Història de la Corona d'Aragó, li donaven sovint l'oportunitat d'airejar-se de l'asfíxia provinciana.

Era, però, conscient d'aquest afermament gironí i l'expressava amb un toc d'humilitat. Ho escriu obertament quan relata el seu contacte amb el professor Robert Brian Tate, mort recentment: "D'aleshores ençà (1949), s'ha establert una col·laboració profitosa entre l'intel·ligent estudiós del nord d'Irlanda i l'obscur professor d'institut provincià autor d'aquestes ratlles", (Margarit, 2006, pàg. 23).

Només que, mort el 1973, la biografia intel·lectual i ciutadana de Santiago ?Sobrequés i Vidal no ha parat de créixer, com ho acrediten ara sobradament totes les aportacions d'aquest Centenari i la multiplicitat de publicacions a què ha donat peu la seva profusa ?correspon?dència amb aportacions impagables per al coneixement de l'època i la seva vida.