Perdre amb el Barça admet certa èpica, però el PSOE es disposa a ser derrotat per Rajoy, resultat que equival a ser golejat per Xipre. A mesura que s'acosten els compromisos electorals, hauria de dissipar-se l'obscurantisme que envolta l'aspirant més qualificat segons les enquestes. Per contra, s'accentua el comportament taciturn del líder de la dreta, que podria atribuir-se a una estratègia silenciosa del PP. En aquest cas, algú es va oblidar d'avisar el president d'honor del partit, que insisteix en la loquacitat amb excel·lents índexs d'audiència. Quan Aznar parla i retrunyen els murs informatius, Rajoy calla disciplinadament. Quan Aznar calla, Rajoy tampoc no diu res. Es limita a assentir en tots dos casos.
Prolongant la subordinació de vuit anys en l'executiu, Rajoy és el Karanka d'Aznar, l'empleat que no diu res quan el seu cap es nega a parlar. En els dos casos, la placidesa de dos subalterns que preferirien estar en un altre lloc es transforma en clamorosa insipidesa, per comparació amb l'estat d'ebullició permanent dels seus principals, sengles Fukushimes de la comunicació. El problema de Rajoy s'agreuja perquè no només calla al costat del seu Mourinho destemperat i vigilant, és igualment el Karanka de Mayor Oreja i, atès que també s'acovardeix enfront de Camps, no pot descartar-se que exerceixi d'adjunt del president valencià.
L'absorbiment de Rajoy l'ha portat a millorar les expressions tautològiques -"plou o no plou"-. El dissabte que Zapatero va anunciar que es prejubilava, el líder de l'oposició va començar per qualificar el que ha passat d'"injust". L'apel·lació rotunda però indefinida a la injustícia o la vergonya és la matriu de qualsevol discurs de Rajoy, ja sigui que parli de l'economia o el terrorisme. Viu avergonyit, però mai no en desgrana els motius. En aquest tràngol concret, el seu rubor venia suscitat pel fet que "el Govern i el PSOE estiguin embolicats en el que estan embolicats". Costa desembolicar aquesta expressió, perquè tota entitat de l'univers "està en el que està" -un altre clàssic del candidat popular- i no en una altra cosa. Excepcionalment, Rajoy va amanir la seva redundància amb una nota aclaridora. El seu enrojolament provenia del fet que els socialistes "estiguessin embolicats en els seus assumptes". Per al president del PP, reconèixer l'existència d'"assumptes" sense especificar incorre en audàcia dialèctica.
En una entrevista memorable amb El País, Rajoy es rendia admirat davant del pla d'austeritat de Cameron, però únicament perquè el seu interlocutor li ho suggeria com a possible via per seguir. Quan se li insistia amb candidesa en el seu grau de coneixement del projecte dels conservadors britànics, admetia -aquesta vegada sense enrojolar-se- que "he vist les seves línies generals". És a dir, havia llegit els titulars que algun assessor preocupat li havia inserit entre les pàgines de Marca. El desenvolupament de la conversa demostrava la seva ignorància manifesta de les propostes tories.
Rajoy no és camaleònic. Prefereix donar la raó al seu interlocutor abans que tenir raó. Una entrevista amb El Mundo reblaria el seu mimetisme amb l'entrevistador. L'ostentós titular avisava la població que el futur govern del PP resoldria en sis mesos els apressants problemes econòmics de l'Estat. Una lectura més minuciosa revelava que la xifra concreta no provenia de l'entrevistat, sinó que havia estat aventurada pel seu interrogador. Rajoy se sumava amb entusiasme a la insinuació, tot abans que prendre la iniciativa. D'haver-li plantejat si podia acabar amb l'atur en dos dies, també hauria respost afirmativament.
Rajoy és l'eco que rep. L'arsenal de YouTube quedaria incomplet sense l'escena televisiva digna de Groucho Marx en la qual el candidat conservador es reconeix incapaç de llegir la seva pròpia lletra, durant uns llarguíssims segons. Era incapaç d'improvisar la innocent pregunta d'una espectadora sobre l'atur juvenil, sens dubte un "assumpte" que no ocupa un lloc preferent entre les seves inquietuds. A canvi, podria recitar d'una tirada el nom dels integrants dels principals equips ciclistes, per no parlar de les alineacions que van guanyar al Reial Madrid les seves tres últimes Champions.
Sota el cop d'efecte del "sentit comú", un subterfugi per escampar la responsabilitat, Rajoy es proposa com una xarxa social d'un sol home, un mer intermediari. De nou enfront dels seus Mourinhos, és l'antinarcís. Els votants optaran entre un discurs erroni i l'absència absoluta de discurs. Una vegada guanyades les eleccions, Rajoy està convençut que no li faltaran persones disposades a governar en el seu lloc, mentre ell s'embolica en el que està embolicat.
