La democràcia s'organitza a través dels partits polítics i amb el conjunt de llibertats que proclamen Constitucions i Estatuts. El debat, la discrepància, les aliances, els projectes d'uns i altres són el resultat d'un clima lliure, d'haver previst que hi hagi possibilitats d'expressar en tot moment criteris propis, sensibilitats i prioritats diverses. És, senzillament, el que caracteritza la democràcia. Escric aquestes ratlles perquè en la nostra societat a vegades hi ha una lamentació sobre com és de difícil arribar a acords entre els partits. Sovint el que pot semblar estrany no es res més que el resultat d'una lliure expressió. Però també és clar que a vegades molts ciutadans tenen la impressió que no s'arriba a acords que serien lògics i convenients perquè són primer en el debat polític els interessos lícits, però secundaris de grup. També és cert que el vot dels electors acostuma a expressar-se amb singular severitat respecte a aquells que només cerquen l'interès particular, indiferents als grans problemes. Però, en general, en una societat organitzada democràticament, els grans objectius acaben sent la prioritat en el debat polític. Ara, a Catalunya, vivim un dels casos més evidents de com una necessitat de la població esdeve un clam, em refereixo a l'anomenat Pacte Fiscal.

No sempre l'opinió pública catalana ha tingut la consciència creixent de que aquesta és una gran prioritat. Al restablir-se la democràcia i l'autonomia a partir del 1975 fou fàcil constatar que la prioritat era actuar sobre els grans camps com la sanitat, l'ensenyament, el benestar social, la cultura, les comunicacions... i es dedicava menys atenció a l'autonomia del finançament que havia de fer possible aquelles actuacions. Però, des d'aleshores, qualsevol català ha fet un curs extens i intens per prendre consciència de com és fonamental que aconseguim el que ara en diem un Pacte Fiscal. Fa anys, Ramon Trias Fargas publicà Narració d'una asfixia premeditada-Les finances de la Generalitat (Tibidabo Edicions. Col·lecció Cal Saber 1985), un llibre que ha resultat profetic i que caldria reeditar. En l'actual circumstància, segurament Trias Fargas no caldria que fes segons quins raonaments perquè ara tothom sap que els Governs de Madrid tenen moltes formules per escanyar econòmicament Catalunya i que en fer-ho, ens limiten, ens empobreixen i ens erosionen. Ara no cal demostrar que ens manca un Pacte Fiscal, perquè és una evidencia quotidiana, ara cal fer el que es fa en qualsevol país quan es tracta dels grans objectius que és sumar les forces de tots per aconseguir un objectiu que ens ha de beneficiar a tots i sense el qual ja ho veiem, fins i tot per endeutar-nos necessitem l'autorització d'algú que té el despatx a Madrid.

El Pacte Fiscal ha esdevingut un clam creixent, perquè aquella "asfíxia" que preveia Trias Fargas ja és aquí i fa molts anys.