A la revista Social Research, (volum 70, núm. 2, any 2003), Anwar Shaikh professor d'economia de The New School for Social Research de Nova York, va escriure que els atacs a l'Estat del Benestar es fonamentaven en la creença mai provada que les despeses socials (sanitat, educació, assistència social, ajudes als aturats, pensions de jubilacióÉ) van ser la causa de l'estancament econòmic i l'atur crònic a partir de la dècada dels setanta.

Segons Shaikh, no és veritat. Si s'analitza el període 1952-1997 a Estats Units i el període 1960-1987 a Canadà, Alemanya, Regne Unit, Austràlia i Suècia, s'observa que les despeses socials es van finançar amb els impostos pagats pels destinataris de les prestacions. Als Estats Units, durant el prolongat creixement des de finals de la Segona Guerra Mundial fins a finals dels anys seixanta, les despeses socials van ser inferiors als impostos recaptats. En els restants cinc països estudiats, tot i que la diferencia va ser superior (excepte a Suècia, que van ser iguals), no es va aturar el creixement econòmic ni tampoc es va originar un dèficit públic inacceptable.

És cert que les despeses socials creixen quan augmenta el nombre d'aturats alhora que els ingressos disminueixen perquè hi ha menys persones ocupades que paguen impostos, però quan se supera la crisi, les despeses socials tornen a ser inferiors als ingressos. Per tant, el cost del "benestar social" s'autofinança amb impostos que paguen els beneficiaris, a la curta o a la llarga, i no és la causa fonamental del dèficit fiscal ni tampoc de la desacceleració econòmica.

D'acord amb aquesta tesi, a Catalunya, encara que "el govern dels millors" s'encaparri a negar-ho, existeix una alternativa a la retallada de les despeses socials que no passa per augmentar els impostos als assalariats. Només caldria incrementar les aportacions dels més rics, fer aflorar l'economia submergida i perseguir el frau fiscal, especialment entre els autònoms i professionals liberals. Els ingressos aconseguits amb aquestes actuacions serien suficients, com a mínim, per suportar el nivell actual de despesa social.

Malgrat tot, s'insisteix que l'Estat del Benestar és inviable sense evidències empíriques que ho provin. Seguidament, es divulga que, els qui s'ho puguin permetre, contractin els serveis d'una mútua privada per a l'assistència sanitària, s'apuntin a l'escola concertada si volen qualitat educativa i es busquin la vida si tenen gent gran dependent. Més clar, l'aigua. No entra en els càlculs d'aquest govern donar cap pas per eradicar la desigualtat social i promoure la solidaritat.