Quan contemplo un quadre, el seu valor econòmic m'importa un rave. Si ara mateix disposés de 7,8 milions d'euros, us asseguro que no els invertiria en cap obra d'art. Dit això, celebro i aplaudeixo que la Fundació Gala-Dalí hagi comprat per aquesta picossada l'oli Elements enigmàtics en un paisatge.

Un dels deures elementals de la Fundació consisteix a incorporar nou patrimoni dalinià als seus fons. I la política d'adquisicions duta a terme durant la presidència de Ramon Boixadós és un dels grans encerts de la casa. Boixadós ha fet apostes arriscades i molt meritòries (com la de les joies).

Entenc que adquirir obres d'art milionàries, sobretot en temps de crisi, pugui generar comentaris amb cert rerefons demagògic. Davant d'això només cal recordar que, sempre que pot, qualsevol institució museística amplia els seus fons artístics i documentals. Els preus d'aquestes peces, d'acord, són especulatius i desorbitats per a la majoria de nosaltres. Això no és cap novetat en el cas Dalí: quan el pintor era viu, per comprar-li un quadre havies de tenir el ronyó folrat. Només cal mirar la llista de propietaris originals. Mort l'artista, els seus olis i dibuixos s'han continuat enfilant pels núvols i, si en vols tenir un, t'has de gratar la butxaca.

En les compres d'obra, és el meu parer, la Fundació ha actuat amb un tacte, una vista i un olfacte exquisits. I cal agrair-ho perquè, avui, les sales del museu disposen d'uns continguts que ni el mateix Dalí podia arribar a preveure. Tant de bo, ai!, aquesta sensibilitat s'acabi estenent a la casa natal del pintor. Un projecte cultural que em sembla lògic, positiu i necessari.