Abans de les eleccions vaig fer-me ressò en un article de l'enquesta del CIS que pronosticava amb exactitud el que passaria; donava l'Ajuntament de Barcelona a CiU, Castella-la Manxa, València i les Illes Balears al PP com l'ajuntament de Sevilla, i també indicava que a Extremadura el PP guanyaria el PSOE però aquest reforçat amb els parlamentaris d'IU continuaria al govern. Mostrava incertesa a Astúries i Aragó. Les seves prospeccions són cada cop més afinades; "ja no caldrà celebrar, doncs, eleccions" em deia un amic sorneguer. Igual de precís va ser el sondeig de la TV3 respecte a la ciutat de Barcelona, el feu més important del PSC juntament amb la Diputació, ara ambdues de CiU.

Fets ja alguns pactes postelectorals, uns d'inversemblants com sempre passa: el cas més estrambòtic a les del 2007 fou el de Castelló d'Empúries on una regidora del PSC es va rebotar i en una rebequeria pueril va sortir-se de la disciplina de partit donant el govern a ERC amb un pacte amb el PP. A Girona el PSC i ERC van substituir la cap de cartell del 2007. No els ha servit de res. ERC ho ha perdut tot, fins la Diputació. L'espai d'ERC ha estat torpedinat per la CUP, SI i Reagrupament (un partit que s'ha estavellat del tot). Els dos tripartits al govern de la Generalitat, especialment el segon, es van viure com una injustícia perpetrada per ERC contra CiU. La culminació d'una rancúnia, una venjança exagerada que es justificava per l'ambició de poder d'ERC que fruïa deixant CiU en la més gèlida oposició. La travessia pel desert de CiU els va fer desitjables, més quan la gent observava el desgavell tripartit. El mateix Puigercós ha declarat que als votants d'ERC no els va agradar que es prestessin a fer un segon tripartit, doncs per què el van fer? Haver consultat les bases. Un error històric de CiU va ser no saber teixir complicitats des del govern amb altres formacions polítiques, és d'esperar que ara l'Artur Mas com els batlles convergents no repeteixin aquesta experiència funesta.

Les eleccions han constatat el que es preveia: el triomf del PP, el que significa que el PSOE ha perdut en tot el mapa de l'Estat espanyol. Aquí, a casa nostra, el PSC amarrat al PSOE també ha sofert una altra davallada considerable; malgrat que el PSC va tenir una oportunitat d'or el 10 de maig quan podia sumar-se als partits catalans a les Corts aparentant que el PSOE era només un familiar llunyà i ho va desaprofitar tot preferint lligar el seu infortuni al que li podia passar al PSOE; així li ha anat. Ha perdut places que creia inexpugnables, fortins blindats. Massa temps en el poder i la llarga permanència et fa sentir invulnerable, indestructible. El que s'ha visualitzat a Catalunya és, doncs, l'esfondrament d'ERC, la derrota del PSC, l'èxit rotund de CiU i la puixança del PP, del PxC i de la CUP.

El PSOE liderat per en ZP en temps de crisi ha estat un nyap. ZP ja no fa gràcia; la cursileria del "tarannà" i "diàleg i més diàleg" ressonen ara com uns mals acudits; ara ZP caigut en desgràcia és una joguina trencada, difícilment el nou líder, en Rubalcaba, redreçarà el partit. El PSOE ha perdut en vots a Extremadura, Castella-la Manxa, la Comunitat Valenciana, les Illes Balears etc. El PP ha conquerit l'ajuntament de Sevilla, un bastió inexpugnable, i ni les tres intervencions en els mítings de Felipe González ho han pogut evitar. El PP s'ha endinsat en espais socialistes aparentment closos i en la mesura que el PSOE segueixi defraudant a les classes mitjanes la victòria del PP en les generals esdevindrà apoteòsica, ja que els grans perdedors arran de la crisi són els professionals d'ofici liberal, advocats, economistes, metges, la casta funcionarial i els autònoms: botiguers i petits empresaris.

El PSOE segueix presentant el PP com la dreta més extrema d'Europa invocant i convocant els déus de la por. Una insistència tan hiperbòlica que ja no dóna resultat. Quan un mateix missatge es repeteix l'espectador se n'immunitza. El bombardeig ja no té l'eficàcia esperada. S'equivoca el PSOE injectant ideologia, continguts polítics i morals a la campanya electoral amb una croada maniquea en la qual el bé correspon a l'esquera suposadament progressista i el mal a la dreta suposadament reaccionària i extremadament conservadora. La gent està farta que qui té el poder no assumeixi cap responsabilitat i culpi l'oposició de la mala acció de govern. No tenia cap sentit acusar el PP de ser el culpable de la crisi.

La CUP el 2007 tenia 10 regidors, ara 120 i surt de la marginació. Una tasca laboriosa de persuasió, de treball de base, que ha tingut la seva merescuda recompensa. Es tanmateix el partit més clàssic en el sentit que maneja sense pudor els conceptes obsolets de "dreta" i "esquerra", amb total desimboltura. Ha entrat dins l'engranatge, si es jerarquitza es convertirà en una formació convencional com totes les altres.

El PxC ha aprofitat bé l'oportunitat: el desassossec que produeix la immigració en algunes poblacions. Ha fet un salt important, de 17 a 67 regidors. Si bé èticament és un partit xenòfob que es mou en un espai molt vidriós, he de reconèixer que és també un mirall de la realitat que menys m'agrada. Forma part de la sociologia, del paisatge urbà. El PxC el trobem representat parlamentàriament en molts països europeus, no ha de sorprendre doncs que hagi irromput amb força a Catalunya.