o és d'estranyar que una de les reivindicacions dels moviments d'indignació sigui la d'obligar els polítics a complir les seves promeses, perquè la tendència a l'oblit d'allò que ens venen com a compromisos seriosos s'està convertint en una passa que hauria de rebre la qualificació de pandèmia. Sense anar més lluny, fa tot just un mes llegíem amb alegria moderada -per allò de la desconfiança inherent- que el ministre de torn es comprometia a adjudicar, després de dos anys, el desdoblament de la N-II entre Sils i Caldes, i a fer-ho, de forma immediata. Un mes després, ni adjudicació ni promesa complida.

Em temo que malgrat les expectatives generades, quelcom semblant passarà amb el Corredor del Mediterrani, l'obra que ha d'obrir totes les nostres potencialitats econòmiques en clau europea. I la llista la podem fer tan llarga com vulguem, perquè d'exemples d'incompliments en trobem cada dia a les pàgines dels diaris. Alguns d'ells de tan sonats com aquell "aprobaré el estatuto que salga del Parlamento catalán...". El balanç abasta escoles mai començades, carreteres mai acabades, equipaments compromesos i mesures de tota mena que ens havien de convertir en el país de les alegries.

Aleshores, cal preguntar-se per què alguns polítics es llancen contínuament a la piscina de les promeses sabent que mai les acataran i converteixen aquesta pràctica en la normalitat més absoluta, enganyant una vegada i altra milers de ciutadans, sense que els quedi cap mena de remordiment ètic o de consciència. La impunitat de les promeses també s'ha d'acabar i cal equiparar aquestes a la mentida, a l'engany i a l'estafa ciutadana, com a primer pas per avergonyir públicament aquells que han trobat en les promeses una via per escapolir-se de les seves responsabilitats. Per sort, per a molts, alguns ja han perdut tota credibilitat.