Existeix la versió rabiosa dels portaveus ultradretans que menysprea els "indignats" titllant-los de "barraquistes", "okupes" i "deixalles del sistema", alhora que qualifiquen l'ocupació dels espais públics de "grotesca mobilització a l'estil soviètic del maig del 68".
També alguns intel·lectuals "progressistes" participen d'aquesta visió mentre que les direccions dels partits de l'esquerra endropida s'ho miren amb temor, no fos cas que ocupessin l'espai polític que han deixat orfe amb la seva renúncia a la crítica del sistema.
La dreta menys bel·ligerant contempla el fenomen amb aprensió, però amb la seguretat que no són votants seus, i es dedica a esbombar la irresponsabilitat de les autoritats per la seva deixadesa en permetre que continuïn les acampades.
El Govern de l'Estat mira cap una altra banda ja que no vol apagar el foc amb benzina, com el desallotjament de Barcelona, que va reforçar la solidaritat de la gent amb els acampats. Doncs, que no passin ànsia! Els manifestants trepitgen de peus a terra, no demanen res impossible, no criden a la vaga general ni tampoc volen assaltar el Palau de la Moncloa.
De fet, en els seus inicis va ser un moviment espontani integrat per un cúmul d'adhesions heterogènies que prefigura una navegació sense rumb. No són antisistema perquè volen "reformar" el sistema; són apartidistes tot i que les reivindicacions del "consens de mínims" aprovades a Madrid estan en els programes d'alguns partits de l'arc parlamentari: reforma de la llei electoral, lluita contra la corrupció, separació real dels poders públics i creació de mecanismes de control per exigir responsabilitats polítiques.
De totes maneres, hi ha quelcom de comú entre els concentrats: són els qui lloguen la seva força de treball a canvi d'un salari i que, en un context de crisi econòmica, pateixen retallades salarials, acomiadaments sense pietat i congelació de pensions si són jubilats. I estan acompanyats de petits empresaris, autònoms i professionals que s'han vist ofegats per la "dictadura dels mercats financers".
Durant aquestes setmanes, la resistència dels "indignats" s'ha convertit en l'expressió pública d'un malestar social global.
Ara bé, és produirà un salt qualitatiu tant en l'organització assembleària com en l'elaboració d'un programa capaç d'entusiasmar els qui creuen que una altra societat és possible? S'assumirà una alternativa al model de mercat basada en l'autogestió de l'economia?
Si no s'avança en aquest sentit, els dies de l'onada d'indignació estan comptats, perquè el món n'és ple de reformistes.
