La democràcia serà una farsa inútil fins que no es prohibeixi el vot als majors de 40 anys. Són -me n'excloc perquè fa anys que m'aplico la prohibició- la rèmora que impedeix avançar. Se sospitava des que l'Aznar president va assegurar que ell de jove no es mobilitzava per res, sinó que es dedicava a estudiar, ja que és això el que han de fer els estudiants. Es confirma ara, quan després de les inicials mostres de simpatia que van despertar els acampats a places de tot l'Estat, han començat les crítiques per part de mitjans de comunicació, empresaris, comerciants i gent assenyada en general. Gent major de 40 anys. Gent que ja no té empenta per canviar res, i si té empenta, no en té ganes. Gent que mou el cap i diu que aquesta no és manera de fer les coses.
Els radicals sempre aconsegueixen alguna cosa: si més no, ser odiats. Que bona part de la societat consideri radicals uns apàtics que en lloc de prendre palaus d'hivern prenen te i que prefereixen estirar-se al sol d'una plaça que buscar la platja sota les llambordes, demostra fins a quin punt de pessebrisme han arribat. Uns i altres. Uns, per creure's radicals. Els altres, per criticar-los des del seu panxacontentisme disfressat de seny. Els avenços de la medicina i el control de la natalitat han invertit la piràmide d'edat. Vivim en una societat massa adulta. Per això està estancada. O pitjor, recula.
L'obligació dels joves és molestar els adults, fer-los adonar que el seu temps ha passat i que l'han perdut miserablement. Els joves, i amb més motiu els estudiants, han de protestar, mobilitzar-se, emprenyar, provocar, indignar, ofendre, pecar, negar-ho tot, criticar-ho tot. Destruir-ho tot. Matar el pare.
Si, en lloc d'això, quan els meus fills siguin universitaris es dediquen només a estudiar, seré el pare més trist i amargat del món. No només perquè hauran perdut el temps. Molt pitjor: perquè hi haurà el perill que em surtin com Aznar.
