Imaginem un context, rotllo la Guerra Freda, i un protagonista, un espanyol que viatja molt perquè es dedica a les exportacions. Aquest individu transita per una Europa depressiva, desconfiada, que veu en l'altre, sobretot en l'estranger, una amenaça incerta, latent. L'heroi es passeja per diferents ciutats i pobles per la seva feina fins que, un fatídic dia, des de Berlín, és acusat d'un crim que no ha comès. Apareix als diaris, tothom l'assenyala amb el dit. I no és estrany: qui l'acusa és una altíssima autoritat alemanya, una ombrívola dirigent que acostuma a convèncer l'audiència gràcies a la contundència dels seus imperatius. El nostre protagonista s'erigeix, doncs, en un fals culpable hitchcockià, en un antiheroi que, com el Cary Grant de Con la ?muerte en los talones, va per les cantonades reivindicant la seva veritable identitat, el seu bon nom davant d'aquells que el difamen servint-se de la seva influència mediàtica. Sol, desemparat, ràpidament es confia a les autoritats del seu país, desconcertades perquè un ciutadà qualsevol està en boca de mig món per un cas tan greu com inexplicable.

Però aquesta història fa el gir narratiu molt més aviat que a la novel·la d'espies dels anys 50 i 60. Un dia, resulta que les pistes no apunten cap a l'espanyol, sinó cap a un funcionari alemany, és a dir, que el dit acusador tenia l'enemic a casa. I, per descomptat, el nostre protagonista veu immediatament restaurat el seu prestigi, la seva llibertat de moviment, mentre el nou sospitós és profusament investigat per poder determinar el seu grau d'implicació en el cas. Fi.

Fi? Segurament no, perquè coneixent el nostre heroi, el cogombre, i el seu rival, la Merkel, aquesta guerra dista molt d'arribar al seu final. Es rumoreja que un grup de científics espanyols ja està desenvolupant una hormona per disposar d'un exèrcit de cogombres genèticament manipulats. Es parla d'una temerària missió per desarticular una xarxa organitzada de paràsits alemanys. Però aquesta, com es deia als còmics d'abans, és una altra història.