En temps d'analgèsia com mai s'ha conegut no li desitjaria a ningú morir entre patiments però tampoc li negaria el seu dret a fer-ho. Encara que no la vull per a mi, per als meus éssers estimats ni per a la majoria de les persones que conec de vista, no consideraria que aquesta elecció de mort amb dolor fos indigna.

Se'ns oblida que la mort és el que ve després -"quan hi és ella, no hi som nosaltres; quan hi som nosaltres, no hi és ella"- i que la vida és la que està relacionada amb la dignitat i és la que cursa amb dolor, sobretot prop de les raneres.

Hi ha descobriments tan evidentment positius que s'incorporen immediatament. La transfusió de sang es va convertir en la solució per defecte i només planteja problema quan el malalt o el familiar al comandament exposen els seus escrúpols religiosos. No seria més pràctic que hi hagués una llei i un registre per a les persones que vulguin morir amb tot el sofriment que el cos sigui capaç de produir-los?

El Govern socialista va aprovar, en ple aldarull de la campanya electoral, la Llei reguladora dels drets de la persona en el procés final de la vida, que popularment s'anomena "llei de mort digna". Està escrita per defensar els professionals de la sedació pal·liativa i igualar les condicions de mort en tota l'Espanya de les autonomies.

No amplia l'accés a una bona mort sense dolor a qui així la vulgui abans que li correspongui per vigília d'agonia. L'eutanàsia continua estan lluny d'Espanya, a gairebé 2.000 quilòmetres. A Suïssa, el 85 per cent dels votants estan a favor de mantenir la llei que la regula i permet.

Els suïssos no tenen tanta por al desig dels sans de deslliurar-se del malalt, que tant s'esgrimeix a l'Espanya familista, com afany que la voluntat individual del malalt d'evitar la mort amb dolor pugui exercir-se amb llibertat i una mica d'ajuda.