La literatura d'horror no arriba al seu cim amb Poe o Lovecraft, sinó que s'estavella amb més força en els accidents aeris compilats per Jean-Pierre Otelli a El secret de les caixes negres. Els relats sempre inacabats ens endinsen en els diàlegs que l'impecable comandant suís manté sense alterar-se amb els brutals controladors nord-americans. Per no imposar el seu educat criteri, el seu avió es queda sense combustible i s'estavella. Evidentment recordar el pilot nord-americà que anima al seu avió "va, baby, puja", segons abans d'estavellar-se contra una serralada colombiana. En la majoria de casos, els diàlegs massa humans acaben amb centenars de morts. Si hi ha sort, els pilots adormits es limitaran a deixar enrere l'aeroport de Tòquio al qual es dirigien.

A Espanya, prossegueix l'ona expansiva de l'accident de Spanair a Barajas. Després de dos anys d'instrucció i peritatges, costa decidir qui és més culpable. Però a un profà el sorprèn que un membre de la tripulació telefoni a la seva parella durant l'enlairament. Les caixes negres del vol d'Air France estavellat a l'Atlàntic van ser recuperades per la tossuderia de Sarkozy. De nou, l'accident perfecte té una narració descarnada en boca dels tripulants.

L'avió que es va enlairar de Rio per no aterrar mai a París va servir perquè Occident descobrís que una àmplia regió de l'Atlàntic no té cobertura de radar. A partir d'aquí, la tempesta tropical, el comandant que se'n va a dormir en un gest rutinari el protocol del qual sona esgarrifós, el copilot ?inex?pert que pren una decisió probablement equivocada, la desactivació de les primitives sondes de determinació de la velocitat, i una caiguda de minuts cap a la mort, on els passatgers van arribar amb els cinturons posats. Habitualment, un professional pilota un avió amb menys concentració de la requerida per escriure aquest article. De sobte, ha de convertir-se en un Déu omniscient. Sovint ho aconsegueix.