Han passat les eleccions. Quan escric queden punts pendents i es fan totes les combinacions possibles. Desprès de l'amuntegament de comentaris, només queden engrunes. L'escàs interès d'aquest comentar sobre el procés electoral i els seus resultats ve d'estar lluny del món polític i aprofitar-me del fet de veure els braus des de la barrera, sense que arribin informacions directes i amb una perspectiva que et dóna el temps passat. Malgrat tot, penso a vegades que després d'una lleugera experiència en el món científic, m'ha quedat aquella frase de "publish or pe?rish" (publicar o perir). Em sorgeix la sospita que potser perdo el temps comentant el cas i, el que és més greu, el faig perdre al lector.
Dins aquest esperit, són obligats uns mots sobre la campanya. Com en d'altres anteriors, s'observa un cansament, i als actes hi van majoritàriament els convençuts. L'abstenció ha estat important si bé dins una línia continuista, més o menys esperada. Un detall final ha estat el moviment dels "indignats", amb el qual es poden compartir coses, que ha donat al·licient a la diada de reflexió, però que no sembla haver influït gaire en els resultats. Entenc que ja dura massa i que ara tenen altres mitjans per aconseguir els seus fins. A més que a hores d'ara estan parasitats per un altre tipus de gent. El llibre d'Hassel, la bíblia dels "indignats" em sembla d'utilitat escassa. En lloc d'aquest, recomanaria el de Tony Judt El món no se'n surt, de molt més interès.
A casa nostra la línia iniciada el 29-N continua, segueix el rebuig al tripartit manifestat de manera diàfana. Es podia pensar que les retallades del govern de CiU, obligades en bona part per les actuacions dels tripartits anteriors, que quan ja s'ho veien perdut intentaven pal·liar-ho amb despeses innecessàries. Doncs no ha estat així, no han influït. Al fracàs dels socialistes s'hi ha afegit el canvi de vot després de l'11-J i la divisió de vot entre Senat i Congrés sobre el pagament dels fons de competitivitat. Una prioritat, han de definir d'una vegada per totes, les seves relacions amb el PSOE. En un altre aspecte, ERC paga les lluites caïnites internes i els ha fallat la intenció que tenien quan van firmar el pacte del Tinell: esfondrar CiU, que ha suportat bé l'oposició. També la CUP i PxC han col·laborat en el descens. Portarà a canvis en alcaldies importants, majoria en Diputacions i Consells Comarcals que arrodoneixen la tendència. En el cas dels independentistes, si bé el sentiment augmentà globalment, gràcies a CiU, l'actuació irregular i personalista de Laporta i les divisions entre ells ha influït. Una novetat, augmenten els partits xenòfobs, en part perquè se'ls dóna excessiva importància, com en el cas que veurem de Bildu, això els dóna nom de cara a l'electorat. Per últim, el vot en blanc continua creixent .
Passem a les eleccions espanyoles. La primera sorpresa ha estat la participació de Zapatero en la campanya, de manera agressiva i aspecte dolgut. Tot feia pensar que no intervindria, i a despit dels intents de la cúpula del partit, ho ha fet. I el resultat està clar. El triomf del PP és indiscutible, els que han perdut apunten a la crisi, si bé és la forma que aquesta s'ha conduït allò que passa factura. El problema del desastre socialista rau bàsicament en Zapatero, s'ha voltat de gent molt petita, ha anat allunyant i finalment tret els més responsables i queda sol amb la seva obsessió progressista. Obedient als sindicats, respectuós amb la banca, i ho maquilla amb actuacions per distreure la clientela. Fins que Botín i Brussel·les li diuen prou.
Un altre aspecte que cal valorar és la total absència de càstig pels processos de corrupció. I aquí l'única explicació possible és que molta gent ho considera -erròniament o no- com un muntatge. I aquí juga de manera clara la politització dels alts nivells de la justícia i de la policia. Cobra pes un nou Fouché, un polític de primera línia que ara controla el país del tot. S'ho han pensat bé que una persona que sempre ha controlat els assumptes tèrbols del govern ara sigui el candidat a president?
Hi ha el tema de Bildu (i Sortu). Per a certs sectors s'ha magnificat, la intervenció dels tribunals els ha engrandit les possibilitats. Si no s'hagués fet tant soroll no haurien aconseguit els resultats importants d'ara. La sorpresa ha estat també per al PNB, que no s'esperava aquest resultat. Altrament queda una pregunta clau: hi ha relacions entre una part de Bildu i ETA? De nou el tema de la politització de la justícia, un paper galdós del Constitucional en atribuir-se una funció que no li toca com és jutjar la validesa de les proves.
Aquí faria un petit incís sobre l'ordenació de la justícia: el tema del jutge Garzón. Després de cobrar-se que González no el fes ministre, desenterra els GAL amb l'enrenou corresponent. Fa tants amics que a la fi el processen per tres motius: per desenterrar els crims del franquisme, amb el dubte de si ho fa per creences democràtiques o per egolatria, ja que l'assumpte Pinochet li va resultar rodó. S'hi afegeixen els fons rebuts de Botín pels cursos a Amèrica i de tornada li arxiva un cas que l'afectava. En els dos, no hauria de fer-ho, però malauradament en alta política passen cada dia casos semblants, però de molts no ens n'assabentem. Per a mi, el pitjor, el més greu és que va ordenar interferir converses entre un processat i el seu advocat, això crec que és intolerable i no es pot permetre en un jutge. És en aquest mateix sentit que cal reprovar també al Constitucional, no per deixar-se polititzar, sinó per posar-se en atribucions que no són seves.
Per acabar, la benvinguda als nous càrrecs. Que tinguin sort, que la ben necessitaran, tenen al davant un país mig arruïnat i recelós. De tot cor els desitjo que les idees per les quals han lluitat passin a conviccions. I que els administrats no patim un nou desengany per haver-los votat.
