S'ha instal·lat l'espècie que, davant del nostre estancament econòmic i la falta de lideratge del Govern per encarrilar les reformes, serà tot més fàcil amb un govern de Mariano Rajoy. Els que ho creuen pensen que estem al 1996 (quan, després de la derrota del PSOE i amb un atur elevat, el PP d'Aznar "va tornar la confiança"). Però hi ha diferències amb el que va succeir fa 15 anys.
La més rellevant és el nostre alt nivell d'endeutament. Els anys vinents, part del que generem servirà per pagar als nostres creditors (amb un consum llastat per: alces impositives -ens exigeixen una nova pujada de l'IVA-, descensos salarials -per millorar la competitivitat- i augment de tipus d'interès). El 1996, va interessar que Espanya entrés a l'euro i es va facilitar el seu creixement, gràcies a baixos tipus d'interès i a expansions immobiliàries, al costat de les ajudes europees. Tot això ha acabat (inclosos els fons de cohesió, el 2013).
La situació es complica si anem al terreny personal. D'una banda, Rajoy no té la determinació d'Aznar (no ha mantingut l'ordre en la seva formació, davant comunitats moroses governades pel seu partit -aixecarà catifes a València, que ara prorroga contractes milionaris amb la Fórmula 1, mentre paga a proveïdors sanitaris a 645 dies?). Per l'altra, les seves escasses propostes econòmiques (com "restaurar la deducció per habitatge") fan creure al que l'escolta que els nostres creditors permetran la tornada a l'orgia immobiliària (encara que el Banc d'Espanya anunciï més caigudes del preu de l'habitatge o bancs d'inversió afirmin que el sector financer tardarà 24 anys a recuperar el valor dels seus actius immobiliaris). I és que el treball de Rajoy serà el de ZP: fer el que li demanin els "mercats" -Merkel, el BCE, l'FMI-, ja que l'austeritat no és per al PSOE o el PP, sinó per a Espanya.
