Després del Pacte Nacional per a l'Educació de 2006 i de la Llei d'Ensenyament de Catalunya (LEC), signat amb un amplíssim consens polític, social i educatiu, creiem que l'ensenyament català havia enfilat un camí de continuïtat per a un llarg període de temps. És a dir, a banda dels matisos lògics de cada canvi polític, que estigués al marge de les conjuntures electorals. L'entrada del nou govern ha estat com un tsunami, tant per voluntat política com per exigència pressupostària. Poques setmanes després de la seva presa de possessió, la consellera Irene Rigau (CiU), ja havia liquidat gairebé tot el llegat del seu antecessor, Ernest Maragall (PSC): la Setmana Blanca, la sisena hora, els ordinadors, el calendari, els horaris, etcètera. Tots aquests canvis són al marge de les retallades imposades pel control del dèficit de la Generalitat i que no són atribuïbles a la mateixa conselleria, sinó a les directrius generals dels Pressupostos. L'última mesura ha estat liquidar el model d'aula digital amb un ordinador per alumne, que ja havia quedat paralitzat a primers de febrer per falta de diners. Ho substituirà per ordinadors a l'aula combinats amb llibres de text. Per a la Federació de Mares i Pares d'alumnes aquesta mesura suposa "un pas enrere per tots els esforços econòmics i logístics que s'havien fet i un greuge comparatiu amb altres comunitats que apliquen aquest sistema de forma universal i gratuïta". És cert que hi ha sectors educatius que defensen aquest canvi ordenat per la consellera. Com en tantes coses, s'hi pot estar d'acord o no. El problema de fons no és si els alumnes havien de tenir un ordinador personal; el problema és que un model educatiu no pot dependre constantment dels canvis de direcció política.
