Un dirigent democràtic mai ha de desanimar la participació política encara que sigui en un referèndum que no ha convocat ell, però això és justament el que va fer Berlusconi amb les consultes que ha perdut i que diuen no al blindatge dels alts càrrecs enfront de la justícia -una senyora amb la qual el milanès té més problemes que amb la pròpia, que ja és dir-, a la privatització de l'aigua i a l'energia nuclear. Unes decisions correctes: ningú pot eludir el control de la llei, l'aigua és massa preciosa per abandonar-la a la lògica del benefici, i l'energia nuclear ja era molt dubtosa abans de Fukushima, ara sabem a més que presenta riscos que ningú sensat assumiria.
Resulta útil mirar-se al mirall italià perquè el gamerús que apareix a l'altra banda del mercuri som nosaltres mateixos amb millor disseny, amb una mica més de vernís cultural i equipament tècnic. Com un tipus com Berlusconi va poder enlluernar un dels pobles més intel·ligents del planeta? Per la mateixa raó que alguns es desperten en un hotel de Las Vegas amb una aliança matrimonial que no saben com va arribar al seu dit. Hi ha raons que la raó no entén, i són les més poderoses. En tot cas, alguna responsabilitat hi tindria l'esquerra, que allà com en altres parts es trobava en procés d'acomodament, és a dir, de franca extinció. A més, era tot tan fàcil! Només els tontos o els escrupolosos semblaven incapaços de fer-se milionaris.
Els dirigents de les nostres democràcies postindustrials de l'espectacle -les úniques que tenim i existeixen- tenen línia directa amb els programadors de televisió i els il·lusionistes, però a Itàlia era el mateix prestidigitador qui havia desembarcat a palau, un ventríloc que els parlava de noies guapes, de cantants americans, de la manera d'eludir amb gràcia els jutges i els inspectors d'Hisenda -i a qui no li agrada tot això!- i els parlava no amb la panxa, sinó amb un òrgan més meridional.
