Les normatives que intenten garantir la paritat entre sexes en les institucions polítiques han ajudat a acabar amb el monopoli masculí, però l'avenç, encara que significatiu, és molt insuficient. La llei obliga a disposar els candidats en les llistes electorals de manera que cap dels dos sexes no tingui una representació per sota del 40%, i és obligat combinar-los per trams de la llista de manera que les dones no ocupin només els darrers llocs. Com que els partits han de complir la llei, el resultat de les eleccions hauria de garantir que la presència de les dones rondés el 50%, però a la pràctica no és així. No ho és perquè els primers de la llista -els que tenen més possibilitats de ser elegits- són molt majoritàriament homes. Aquesta situació és encara més clara si es miren les alcaldies, un aspecte en el que no s'aplica la llei de paritat. Les alcaldesses són el 12,5% a Catalunya, el 14% a les comarques gironines. La xifra és fins i tot lleugerament inferior a la de fa quatre anys. Però si la xifra d'alcaldesses és baixa, encara ho és més quan mirem les principals ciutats de la província. Cap dona governa els ajuntaments de les vuit capitals de comarca (fa quatre anys sí que n'hi havia a Girona i Ripoll) i cap dona tampoc no és alcaldessa en els deu municipis més poblats (després de les eleccions de 2007 n'hi havia tres: Anna Pagans a Girona, Iolanda Pineda a Salt i Magda Casamitjana a Roses). No és fins l'onzè municipi amb més habitants -Palamós amb Maria Teresa Ferrés (PSC)- que trobem una dona al capdavant del consistori. A escala catalana, la situació és idèntica. El problema és complex i segurament no es resoldrà a cop de llei, però la primera condició per abordar-lo és no enganyar-se: el poder de les dones als municipis és testimonial, com en altres esferes de la política o de les principals empreses. La igualtat és lluny.