E"Després d'aquell Vint de Novembre /

vingué un Quinze de Juny /

que retrobà el poble amb la falç al puny / a punt de segar el blat de l'Onze de Setembre"

scric aquesta columna en un dia molt especial. Per a mi i per al país. El de les primeres eleccions democràtiques. El quinze de juny de 1977. Fa trenta-quatre anys. L'Onze de Setembre evocarem el "milió de segadors" que ens manifestàrem a Barcelona per afermar el rodatge democràtic. Amb un eslògan unitari: Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia.

D'aleshores ençà ha plogut molt. Els homes i dones que ara tenen quaranta anys aleshores en tenien sis. I els qui ara en tenen vint senten explicar la rebel·lió militar de Franco i la terrible guerra civil amb un cert escepticisme. I som tots, començant pels polítics i acabant pels mass media, els qui hem de mantenir viva la memòria històrica. L'any 1938, quan els facciosos entraren en terres de Lleida i van esborrar per "Decreto Ley" la identitat de Catalunya mentre l'ombra d'una ina?cabable dictadura feia inviable a l'Estat la regeneració de la II República.

Què qüestionen els "indignats" que encerclen el Parlament de Catalunya? Qüestionen un govern que, d'una manera transparent, acaba de guanyar les eleccions? O tal vegada van més enllà i es plantegen "tout court" el sistema democràtic, sense cap tipus d'alternativa?

Indignats ho estem també nosaltres. Per la vergonyant conxorxa entre les multinacionals bancàries i el govern; i les promeses irrealitzades i els silencis del govern de Rodríguez Zapatero i l'eclosió d'una crisi que no es podia evitar, però que es podia pal·liar. Alguns polítics no es mereixen res, però el rodatge democràtic s'ho mereix tot. I és aquí on hem de fer fermança perquè no trontolli. Perquè és justament el sistema democràtic el que permet -i que sigui per molts anys- aquest tipus de manifestacions.