Una celebració desapercebuda

lluís torner i callicó. girona.

El passat dia 8 de juny, a la nostra estimada ciutat, va tenir lloc una celebració que, tot i les seves peculiars característiques, ha passat totalment desapercebuda. Ho hem comentat manta vegades, les notícies que prevalen, a tots els mitjans d´informació, solen ser les més sensacionalistes. Des de ja fa bastants dies, per exemple, les manifestacions dels autoanomenats indignats, que ocupen les places més transitades de bon nombre de localitats, entre les quals Girona, són les que omplen les pàgines dels diaris, els dials de les ràdios i els canals televisius. No hi tenim res en contra, sempre que les manifestacions siguin pacífiques, i la seva finalitat sigui treballar, assenyadament, en favor d´un intent de millora d´allò que no funciona, de l´actual model politicoeconòmic-social. Bé! Però al que anàvem, el dia esmentat al principi, organitzada pel Consell Municipal de la Gent Gran, amb la col·laboració de l´Ajuntament de la ciutat, va tenir lloc la celebració de la «Diada de la Gent Gran, de Girona», consistent en un seguit d´actes que, al recinte del Teatre Municipal, varen aplegar unes 300 persones –homes i dones– dels diferents Centres Cívics, Casals, Esplais i Associacions dedicades a aquest col·lectiu, a tots els quals anaven dedicats. Fins i tot, enguany, va tenir lloc un sentit homenatge als supervivents de la Lleva del Biberó, dels quals - per la seva avançada edat– ja en van quedant ben pocs.

A l´acte, que va durar de les 9.30 h, fins a les 14 h, no vàrem veure-hi passar cap informador.. Voldríem pensar que no se´n devien assabentar –cosa un xic estranya– ja que que a part dels cartells, repartits arreu, uns membres de l´esmentat consell organitzador vàrem sortir al conegut programa que sota el títol de: La Taverna de la Rambla, que emet Punto Ràdio, d´Ona Rambla, cada dijous; cosa que sí va publicar aquest Diari.

Llavors sentim dir que la majoria de notícies que es publiquen, no donen per massa alegries, mentrestant n´hi ha de ben simpàtiques i joioses, com la que ens ocupa, que es passen per alt. Aquest és el motiu del present escrit.

Tornem-hi amb els indignats

josep maria bosch torrent. girona.

Molt s´ha escrit sobre el fenomen dels «indignats». I, tal como sol passar sempre, s´ha escrit de forma molt poc objectiva. Els mitjans de l´extrema dreta han arribat a dir que si s´hi havia infiltrat ETA ó que si eren infiltrats del PSOE per influir en les eleccions, en una nova «teoria de la oonspiració» de tan mal record. I els mes «progres», en canvi, el que volien era atreure el moviment als seus plantejaments. Com que, darrerament, se´ns parla sempre d´innovació, creativitat i empreneduria, m´agradaria fer una anàlisi del moviment, sota aquesta òptica: En la meva modesta opinió, els «indignats» tenien un producte meravellós, la innovació va estar molt afortunada. Es veritat que no el van inventar ells, però si que van saber empaquetar-lo i presentar-lo de forma molt adient. Podien vendre´l a milions de votants, amb èxit. Pero, en canvi, com a emprenedors han estat dolentíssims: sense organització, sense responsables, cadascú anant a la seva, juntant-se amb gent que no tenien rés a veure, etc. etc. de manera que no han sabut vendre el producte i, ara, estan en un «cul de sac» de dificil sortida I es que la indignació no es un sentiment d´anada i tornada, més que al llarg de molts anys ó, fins i tot, generacions: jo no em puc indignar a mitja tarda i nit i, al matí següent anar ben content a la Universitat, ni puc plantar la tenda, deixar-la «indignada» i anar-me´n a dormir a casa els «papàs». Des del meu punt de vista, la única sortida vàlida, es constituir un partit polític (no cal que se´n digui dels «indignats») i, penso, que obtindrien, com a minim, més vots que Ciudadanos, UPyD i PxC junts. A veure si aconseguim que la indignació natural, serveixi per alguna cosa.

Violència «versus» violència

anselm quixal ramonet. palafrugell.

El bloqueig de l´entrada al Parlament el 15 de juny i les agressions als diputats per part d´un sector dels indignats són actes de violència i, per tant, condemnables. La ­violència només engendra violència. Però la violència es pot exercir de moltes maneres. També són violència els sous astronòmics dels diputats, que els expresidents tinguin un despatx propi amb guardaespatlles i secretària, el manteniment d´una monarquia imposada per un general d´infausta memòria, les despeses ocasionades per la celebració del Día de las Fuerzas Armadas...

En voleu més?