Aarran del setge al Parlament català per part del col·lectiu indignat, existeix el risc que s'ignori la naturalesa del seu malestar. I és que els indignats no són el problema al qual s'enfronta la nostra societat, sinó un símptoma de rebuig davant el que vindrà durant els pròxims anys.
En aquest sentit, en una entrevista recent, Felipe González aconsellava a Alfredo Pérez Rubalcaba que "digués la veritat als ciutadans". L'inconvenient (si el vicepresident aspira a aconseguir un resultat electoral digne) és que aquesta "veritat" no és molt agradable.
Quin polític dirà que, finalitzat el crèdit il·limitat (encobridor de la pèrdua de poder adquisitiu), la classe mitjana disminuirà? Qui assenyalarà que, davant la globalització -amb el desplaçament de la indústria i llocs de treball mitjans a països emergents-,creixeran els llocs de baixa qualificació, amb gran competència entre els estrats mitjans-baixos i la immigració dels últims anys? O que, davant la implosió de totxo, la baixa productivitat, la poca capitalització de les empreses, la nostra dependència d'un turisme amb baix poder adquisitiu i, sobretot, un elevat deute privat, el país passarà per un llarg període d'estancament, augment d'impostos i reducció de prestacions socials "que es donaven per garantides" en el millor dels casos?
Donada la naturalesa del còctel (desafecció política, empobriment de les classes mitges, incapacitat d'emancipació dels joves davant el seu alt nivell d'atur i elevat deute), el 15M és una primera resposta enfront d'una inquietud creixent. I, encara que pugui disgregar-se amb càrregues policials, el mal no desapareixerà. La pregunta és: tenen els nostres dirigents (Merkel, Trichet o l'FMI) alguna proposta diferent a la medicina grega?
