Qui no s'ha indignat alguna vegada? Potser, fins i tot, massa vegades. Quan, en més d'un aparador de la ciutat, he llegit l'eslògan "Jo també estic indignat/da. I tu?", m'ha fet pensar. No aplaudeixo pas com ho fan, ocupant la via pública. ?Menys encara si s'hi barreja la violència. Tinc davant meu un escrit del monjo i historiador Hilari Raguer. Recorda els estudiants de París del maig del 68 i explica que, entre les consignes que pintaven a les parets, hi havia aquest proverbi xinès: "Quan el savi assenyala la lluna amb el dit, el neci es queda mirant el dit". Hilari ho aprofita per fer un bonic comentari sobre l'Evangeli de l'Ascensió (Missa dominical 1997). Canviant de context, creuria que no ens podem pas quedar només mirant les acampades sinó que hem d'anar més enllà. Fent un tomb pel petit campament que hi ha a la placeta de la Rambla he llegit,entre d'altres, aquesta frase: "Vosaltres mengeu canapès i nosaltres no arribem a final de mes". El que, però, em va cridar més l'atenció fou veure, entre als acampats, infants que no feien pas la cara d'haver fet un bon dinar.

Dia Nacional de la Caritat. Per veure que Jesucrist es va indignar més d'una vegada tan sols cal llegir l'Evangeli. Sempre sense violència. Recordo ara el moment en què, davant d'una gran multitud que no tenien res per menjar, va dir: "No vull acomiadar-los en dejú; massa defallirien pel camí". Una indignació a la qual s'afegí sobretot el que portava cinc pans i dos peixos que els lliurà generosament i amb els quals Jesús va fer la coneguda multiplicació dels pans i dels peixos (Mat, Marc, Lluc).

Trobem a l'Evangeli que Jesús va aprofitar aquesta circumstància per anunciar-los la promesa de l'Eucaristia. Per tant, no és casualitat que celebrem El Dia Nacional de la Caritat en la festa eminentment eucarística del Corpus Cristi. Hi ha una significativa anècdota del bisbe Helder Càmara que s'escau recordar aquí. Ja fa anys, amb motiu del Congres Eucarístic celebrat a Lourdes, el darrer dia, a la Basílica subterrània de sant Pius X, atapeïda de gent amb molts joves, es llegí un missatge. Diuen que la intervenció de Helder Càmara fou la més aplaudida. Va explicar senzillament aquesta anècdota: Uns cristians van venir a trobar-me esvarats. Uns lladres havien entrat a l'església, profanat el sagrari i escampat les partícules consagrades enmig del fang. Vaig alabar, digué el bisbe, la seva fe, i vaig anar-hi a fer un acte de desgreuge però els vaig dir "Jesucrist realment present a l'Eucaristia està present en massa germans nostres que viuen enmig de la misèria i del fang i això ens hauria d'esverar igualment" (...).

Hi ha una pregària que, quan tinc ocasió, invito a resar amb els nois/es. I que em perdoni el company que es molesta quan parlo de vivències meves ja que es fa difícil explicar-ho d'una altra manera. Heus aquí uns paràgrafs: "Senyor, tot sovint llegeixo als diaris i m'arriben imatges per televisió de barraques on malviuen tantes persones (...) Això m'encongeix el cor i penso en el meu llit on no hi manquen llençols blancs, flassades netes i un matalàs tou (...). Cal que us doni gràcies per la calor d'una llar, les flors del balcó, per la taula sempre parada, la beguda a la nevera i una mare que em té sempre en el pensament. Aquests nens pobres són també germans meus (...). No permeteu que el meu esperit s'ensopeixi ofegat per les comoditats i egoisme".

Bella pregària que ens invita a "indignar-nos" i ser conseqüents -cadascú segons les seves possibilitats- en el Dia Nacional de la Caritat. També, aquests dies, a marcar les dues creuetes en la nostra Declaració de Renda perquè això permetrà que l'Església pugui continuar ajudant els més necessitats.