S i una cosa sap greu als polítics i periodistes de la meva generació és no haver viscut en directe un 23-F, amb tot el que vesteix a l'hora d'explicar-ho. Per això, a la més mínima ocasió converteixen qualsevol incident en un intent de cop d'estat, un atac a la democràcia, un pla orquestrat per eliminar les institucions o una maniobra per destruir les essències del sistema, així se senten herois per un dia. Fins als fets del Parlament, la màxima expressió de la violència que havien viscut aquests polítics i periodistes era que el maître del seu restaurant favorit els digués que no hi havia taula lliure. Així que la simple suma d'uns quants insults, unes bosses d'escombraries llançades a sobre, una jaqueta guixada i l'intent de segrest d'un gos pigall va significar per a ells una orgia de destrucció. I, sobretot, la possibilitat que tant estaven esperant de fer-se els màrtirs.

Montserrat Tura mostrant a les càmeres la seva jupa pintada i comparant-ho amb "les marques que feien els nazis als que eren diferents" (sic) n'és un exemple diàfan. La creu pintada amb esprai a l'esquena de la diputada recordava sobretot el que fan els ecologistes amb les foques precisament per evitar que les aniquilin, però a Tura li sortia més a compte de cara al victimisme aparèixer com una nova víctima de l'holocaust que com un animalot de circ (es habitual entre gent de poques llums dir de qualsevol fet que ja el feien els nazis, oblidant que els nazis feien de tot, inclús apreciar l'art... o enviar la policia contra el poble).

Un consell per als polítics catalans: vagin amb compte. No facin cas del que es parlen entre vostès o del que escriuen els seus periodistes de cambra. No pensin que el poble assenyat els dóna suport ni que es troben al punt de mira només d'una mínima part de la ciutadania. He parlat del que va passar amb moltes persones ben allunyades de l'estereotip dels indignats-jubilats, empresaris, professionals liberals, etc.- i el comentari ha estat quasi unànime: massa poc.