Hi ha una distància sideral, un abisme, molt superior als quilòmetres que assenyala el mapa, entre les ciutats espanyoles on diumenge van sortir al carrer centenars de milers d'indignats, i els despatxos de Brussel·les on el mateix dia els ministres de Finances van bloquejar el rescat a Grècia perquè no es fien dels seus governants. Entre ambdós extrems, el govern espanyol escolta més la distant capital comunitària que el clam del seu propi carrer, convençut que aquesta part del poble s'equivoca.

Els indignats reivindiquen que es faci possible allò que creuen desitjable, mentre que els ministres europeus ni tan sols es plantegen fer desitjable allò que consideren necessari (i diuen a cada estat que s'espavili amb els dolors del tractament). Així de profund és l'abisme.

Els governants espanyols, i els seus pensadors, exigeixen als indignats l'elaboració de propostes concretes, que puguin ser discutides en un parlament, però aquesta no és la seva feina, sinó la dels polítics. Potser arribarà un dia, si els actuals partits no els donen resposta, en què una part dels manifestants s'organitzarà de forma permanent i començarà a elaborar doctrina, estratègia i tàctica, però de moment expressen una amalgama de queixes i voluntats, a la qual els governants responen amb dades macroeconòmiques.

En aquest abisme, el gran centredreta i el gran centreesquerra són a la mateixa riba. Si Esquerra Unida d'Extremadura ha optat per permetre que el PP governi la regió és perquè els seus militants no el consideren més contaminat que el PSOE de Zapatero. Els sindicats van negociar acords amb el govern i la patronal, i ara els indignats els menystenen, perquè els consideren part del "sistema". És un cas ben curiós: sense que s'hagi arribat a un veritable pacte d'estat, ni en el camp polític ni en el social, els que haurien d'haver-lo fet en reben igualment les conseqüències. No hi ha públic per als matisos.

És feina del polític presentar com a desitjable allò que considera necessari. No és gens fàcil quan l'assumpte va de retallades, i encara menys quan hi ha el discurs contrari. Pot ser que el PP ho tingui millor quan governi: en donarà la culpa al d'abans. Artur Mas va anunciar una retallada del 10% a Catalunya, amb tancament de quiròfans i reducció de l'horari escolar, i tot i així va guanyar les municipals, perquè en va atribuir amb èxit la responsabilitat al tripartit de Montilla i a la gasiveria de Madrid. I amb el que està passant, a Rajoy li costarà poc "descobrir" que Zapatero li ha llegat un autèntic forat negre.