Ara que els gironins tenim l'honor de rebre tantes visites hem d'agrair-ho i aflorar totes les referències possibles, que potser no figuren al fullet que tenen als dits i que els fa de guia. Les ciutats, totes, -deia Montserrat Roig- és bo que ens amaguin secrets perquè tot descobriment porta un goig. Els gironins nascuts aquí hem crescut en la familiaritat amb la pedra; hem rossolat, d'infants, a la pedra més baixa i més llisa de la catedral i havíem de donar-li, necessàriament, l'esquena al primer monument de Girona. Ens era familiar, la catedral, encara no l'admiràvem, ni ens imposava; la nostra pell s'escalfava en el frec a frec amb la pedra, un aprenentatge diferent del que fa el turista internacional quan el trenet el puja pel portal de Sobreportes i queda embadalit davant d'una irrepetible peça de la història de l'art i de les ciutats històriques.

La pedra ha donat perfil i color a la nostra ciutat. Probablement les pedreres de Girona ja eren obertes abans de la formació del nucli ciutadà. Li va ser fàcil al constructor de la muralla de les Àligues, a la plaça de Sant Domènec, trobar un bloc respectacle de 2,90 per 1,45 metres a una reserva calcària de l'època del Terciari. En un altre indret apartat, a Sant Julià de Ramis, porta una singular ressonància el nom de Pedra Dreta, a l'abric del torrent de can Garriga. El Puig d'en Roca i la Creueta, jaciments de pedra amanida amb història, tanquen la corona, juntament amb les Pedreres, d'una ciutat lligada a la pedra. Tenim un vici, els gironins, que és pensar-nos que tot el que es veu aquí és pedra de Girona, i no és així; per exemple, quan Puig i Cadafalch estudia a fons el monestir de Sant Pere de Galligants hi descobreix lava volcànica d'Olot a la cornissa de la seva portalada. Però picapedrers i historiadors, arqueòlegs i literats, gironins i visitants, tots compartim alguna afecció o propensió envers el paisatge proper de la pedra. I podem retrobar-nos en aquella oda a Girona, de Camil Geis: "Carrers, palaus, llambordes i muralles, tot t'ho donaven unes grans pedreres nades al cor d'unes muntanyes nues". És al peu d'aquesta lletra, però en majúscula, les Pedreres, el nom d'un barri molt estimat, on als gironins ens agradaria de veure-hi realitzat un projecte satisfactori on s'ensenyés amb tota la dignitat aquelles "muntanyes nues" com un patrimoni del treball difícil de l'extracció de la primera matèria. Però la dissort ha fet que, successivament, els ajuntaments de la ciutat no s'hagin entusiasmat amb el projecte. Esperarem dies més decisius.

Hi ha una lectura social del paisatge d'un Barri Vell de pedra. La base popular s'inventa la dita que no és bon gironí qui no ha fet un petó al cul de la lleona del carrer de Calderers; no es podia pas fer besar el tronc d'un plàtan de la Devesa, sempre amb la destral o la serra al coll, pendent de les deixadeses dels responsables, havia de ser estimació a la pedra. Un poema de Jocs Florals també posa la pedra com a penyora de fidelitat, quan el falcó de Cap d'Estopa, a l'entrada del claustre de la catedral, diu "jo em quedo, fet de pedra, fins que la catedral s'enruni". Hem anat creixent i madurant entre descobertes. Com aquella de Miquel Oliva, incansable treballador de Sant Pere de Galligants, que va deixar una observació lluminosa: cada 21 de juny la rosassa del monestir projecta la seva ombra sencera sobre el fons de l'absis. Fa uns quants anys, amb motiu d'una exposició titolada L'altra Girona, Carles Vivó recomanava deixar que Alícia -la qui té la clau de la casa del mirall- ens porti a l'altra banda del vidre. És aquest el goig compartit, una temptadora aventura, crear-nos la consciència que sempre hi ha una altra Girona per ser vista, mirada i assaborida.