La política actual funciona més a base d'imatges que no pas de paraules. El que hauria de ser l'àgora, el temple de la paraula, ara és més aviat un galliner ple de picabaralles de cara a la galeria (que no interessen ningú) que no pas una cosa seriosa. En canvi, el que és més important és el que passa a fora, al carrer, el que els telenotícies poden reproduir (encara que sigui amb imatges de Grècia, com va fer la tele de Madrid). Si a tot això hi afegim un conseller d'Interior inepte, per una banda, uns indignats pacífics, per l'altra, i finalment uns infiltrats violents que ningú sap qui són ni d'on han sortit, ja tenim la fórmula màgica per donar una imatge penosa a l'exterior del nostre país.
El senyor Felip Puig, conseller amb moltes ganes de protagonisme, conservador, demostrat reaccionari (amb fets), s'ha ficat de peus a la galleda per segona vegada en molt poc temps. La seva obsessió per liquidar el tarannà del Departament d'Interior en temps del conseller Saura l'està portant al desastre, i no crec que aguanti en el càrrec durant tota la legislatura. És només una qüestió de temps. Segurament, i quan no hi és present, els seus companys de Govern ja li deuen estar buscant un substitut; algú que sigui molt més discret, menys inepte, menys prepotent. Les imatges de policies colpejant indignats asseguts a la plaça de Catalunya van fer mal a la policia catalana, al "Govern dels Millors" i sobretot al país. Però, sense reconèixer l'error (potser només algun de coordinació i prou), arriba el debat dels pressupostos. Ara bé, com que el conseller es va passar tres pobles el dia abans de la Champions amb els indignats, ara munta un cordó policial per protegir els diputats que fa riure. Resultat: el que tots hem vist a la tele.
Tanmateix, i a costa d'alguns representants del poble (per cert gairebé tots d'esquerres i curiosament tots ells insultats en castellà per "presumptes" indignats catalans), ara el conseller d'Interior disposa de l'excusa que volia per aplicar els seus mètodes conservadors i reaccionaris (amb fets provats i vistos per tothom) a l'ordre públic a casa nostra. Ara sí que té les mans lliures per fer el que vulgui amb el moviment dels indignats a Catalunya. Ara sí que sabran el que és bo! Ara s'han ultrapassat línies vermelles que, malgrat l'actuació d'Interior a plaça de Catalunya, encara no s'havien passat. Ara sí que el xèrif català té el vistiplau de tothom (del Govern, de l'oposició i de l'opinió pública) per aplicar la política de la mà dura i el cop de pal contra els indignats pacífics. Però, compte, perquè ara només serà contra aquests, però, i després? Qui gosarà manifestar-se quan el "Govern dels Millors" s'hagi fet seu el carrer a garrotades?
Però, passem a l'àmbit internacional per entendre com hem arribat fins a aquí. Alguns experts apunten que l'origen d'aquest desastre es remunta a l'època de Reagan i de la Dama de Ferro. Diuen que tot va començar amb la privatització de serveis i d'empreses públiques, per una banda, per estalviar-se vagues generals que podien fer caure governs (a Europa), i a la desregularització del món financer, de la banca i de l'especulació, per l'altra. És a dir, els governs d'alguns països occidentals van començar a gestionar els afers públics com si fossin gairebé corporacions privades. Res d'empreses públiques que perdien diners! Res de sectors industrials, com la mineria a la Gran Bretanya, que aportaven pèrdues! Milers d'aturats als EUA i a Europa! Però, alhora, llibertat total al sector financer, bancari i especulatiu per fer el que volguessin. Tot plegat va portar bombolles financeres i immobiliàries que, després de fer molts milionaris (tant dins com fora dels negocis), han acabat esclatant. Resultat: crisi econòmica mundial, atur, pobresa i països al caire de la fallida, i alhora, bancs amb beneficis multimilionaris anuals. Sorprèn que hi hagi indignats?
Durant algunes dècades, les esquerres europees (socialdemòcrates, socialistes i comunistes) van actuar de contrapès de cara als interessos de la dreta, sempre lligats als beneficis empresarials i als privilegis seculars. Però, amb la caiguda del Mur de Berlín, tota ideologia "contaminada" per l'antiga URSS, encara que s'hi hagués oposat des d'Occident, va caure en el descrèdit més absolut. Adéu a la força dels partits comunistes francès i italià i a l'empenta dels grans sindicats europeus! Per contra, els partits conservadors van adonar-se que disposaven d'una oportunitat única per doblegar la força de la classe treballadora, una força que s'havia hagut de respectar fins llavors.
Desarmats i vençuts, ara només calia fer creure els assalariats que ja no eren proletaris, que podien viure com senyors gràcies als crèdits i al diner de plàstic. Per què pagar un lloguer quan podien endeutant-se de per vida per un pis? Per què privar-se de vacances a Cancun? Per què no la parabòlica, la tele panoràmica, el cotxàs i anar a esquiar (tot a crèdit, evidentment)? Només calia endeutar-se cada vegada més. Ja no eren treballadors! No, això eren conceptes del passat, dels partits d'esquerres i dels sindicats tronats!
Però, de cop i volta, la crisi. Finalment, s'ha acabat l'engany, l'ensarronada i la consegüent ximpleria generalitzada. Hem tornat a la realitat de sempre (home ric, home pobre), al passat; però ara ja no tenim cap mena de força, només indignació.
