Una nit més de Sant Joan, i cada any un xic més escèptics. La tradició és celebrar la plenitud del Sol, com en la prehistòria, i celebrar-ho a la platja; onades de gent fent ritus solars a la costa. I arriben les orquestres d'estiu, els esforçats treballadors que fan més quilòmetres que un TGV. I ressonen els temes de la Shakira i en Bisbal a l'envelat. I canten allò de "¿qué hace una chica como tú en un lugar como este?".

Ressonen els pasdobles, eterns com la mateixa música. L'estiu arriba carregat d'amors infinits que duren un mes, en la blavor lapislàtzuli del mar. Brindem amb cava, i mengem coca de llardons mentre esperem un demà millor. Malgrat la crisi, tirem d'aire condicionat per a alegria de les elèctriques. I els petards sonen menys que mai, que ajustem el pressupost.

La nit de Sant Joan ja no és una cançó d'en Sisa, el crooner català que mai ha cantat a Las Vegas, perquè allà no hi entenen d'himnes de boletaires. Avui és una oportuna injecció de calés per a la Costa Brava; la il·lusió d'un viatge de baix cost des de l'aeroport de Vilobí; o els grups d'immigrants que canten cançons mentre fan gresca en un sopar de germans.

Quedaran a la memòria els gelats d'estiu, aquest Dràcula boníssim; el Frigodedo, el Frigopie o el Cola Jet.

I ves per on, tindrem els nens a casa tot el sant dia, si no fan colònies, o els enviem a aprendre anglès a Dublín; l'anglès, l'idioma del futur amb el permís del xinès. Però algú coneix el futur?