Els borbons són molt graciosos. Potser tal afirmació sobta a qui n'hagi vist l'adusta expressió, però no és gratuïta. M'he fixat en el Borbó pare, i en el Borbó fill, que fa pocs dies va venir a la meva ciutat -no tinc dades dels borbons néts- , i sempre que algú té el grandíssim honor de donar-los la mà, acció restringida a polítics i empresaris d'alt nivell, ho fa rient. Fixint-s'hi. La sola idea d'estar a punt de donar la mà a un Borbó fa que persones serioses que despatxarien la meitat dels treballadors sense moure una cella, composin un somriure que deixa veure fins i tot dents de les quals s'ignorava l'existència en humans. Com que gent així no es pot estar rient de la monarquia en la seva cara, dedueixo que la raó de la hilaritat és la innata vis còmica de la família Borbó, residu sens dubte de la gràcia de Déu amb què un dia van ser ungits tots els monarques de l'orbe (també es diu que els bojos sempre riuen, però costa de creure que tots els empresaris estiguin malament del terrat. Potser una bona part sí, com demostra la situació econòmica, però tots, tots, és improbable).

Aquesta natural capacitat de fer riure la gent creix encara quan els borbons obren la boca. Si tocar-los incita al somriure d'orella a orella, quan pronuncien alguna paraula, la que sigui, tothom esclata en sonores riallades. Per exemple, que el Príncep d'Astúries i Girona diu de manera informal: "parece que hoy refresca un poquito", tothom qui està a prop riu sense parar, faci calor o fred. Que se li acut comentar que "tendré que comprarme unos zapatos, que estos están ya viejos", polítics i empresaris celebren la frase amb riallades, convulsions i incontinència urinària. I així, amb tot el que digui. Des del malaguanyat Fofó no s'havia vist res igual a l'hereu de la corona.

Els envejosos, els que no entenen el sentit de l'humor borbònic, creuen que el que passa és que polítics i empresaris són una colla de cortesans, pilotes i llepaculs. D'això res. És que el Príncep és molt graciós.