Alguns partits s'han agafat a l'onada dels indignats per la banda que els interessava i n'han extret que s'havia de reformar la llei electoral per introduir els districtes d'un sol diputat. És a dir, com a la britànica Cambra dels Comuns. Reduir a això tota la demanda de renovació política que es desprèn del 15-M és fer-ne una lectura bastant limitada, però també és cert que les llistes tancades i bloquejades són cada vegada més indefensables, i ja només troben partidaris en els aparells centrals d'alguns partits polítics esclerotitzats. Ara bé: parant l'orella a la barreja de veus i sons del 15-M s'aprecia que es demana alguna cosa més que conèixer personalment el diputat del teu districte; també s'exigeix que les heterodòxies i les propostes trencadores siguin presents als parlaments, i als mitjans de comunicació que prenen la composició del Parlament com a guia de representativitat -excepte quan irromp un moviment inesperat com el mateix 15-M. I aquesta presència de les minories és incompatible amb anar a fons amb els districtes unipersonals, excepte en el cas que s'incorporin notables correccions que garanteixin una relació directa entre els percentatges de vots i de diputats per a cada partit.

Si reféssim el mapa de Catalunya per crear 135 districtes electorals, d'uns 55.000 habitants, i a cada un li atorguéssim un escó, passaria el següent: a més de la meitat CiU quedaria en primer lloc i s'enduria l'únic diputat; en molts menys, aquest paper el faria el PSC; serien molt pocs els districtes en què o ERC o el PP estarien en primer lloc, i ICV, que oscil·la entre tercera i cinquena força segons barris i comarques, probablement es quedaria en blanc. Les CUP ja no caldria ni que ho provessin. Per tant, tindríem un parlament bipartidista, amb una primera força sobrerepresentada i unes minories absents.

És això el que demanen els del 15-M? El distanciament explícit que demostren cap a les grans forces polítiques ens porta més aviat a a dubtar-ho. Per fer que forces noves amb idees noves entrin a les institucions cal un sistema proporcional sense restriccions, que doni veu fins al darrer dels vots dipositats a les urnes. I el diputat únic de districte més aviat portarà que els candidats busquin complaure la inèrcia conservadora de la majoria, o a guanyar-se el vot fent de gestor-reparador de problemes locals, cosa que implica tenir bona entrada als despatxos del poder. Les idees noves difícilment passarien aquesta barrera. Parar la vela al vent del 15-M per promoure un sistema electoral de caire majoritari és fer-ne una interpretació força interessada.