A mitjan segle passat, el Santuari de la Salut de Sant Feliu de Pallerols, durant els mesos de juliol i agost es veia molt concorregut per excursionistes i pelegrins i per una nodrida colònia d'estiuejants. Moltes famílies de Girona, d'Olot, de Vic, Manlleu i Torelló i també de Barcelona hi passaven unes setmanes de vacances. Era un ambient casolà, modest, tranquil i extraordinàriament sanitós. Era custodi del santuari un capellà molt acollidor i cordial, que es movia sense parar per fer marxar la vida del temple. Aquella intensa activitat li havia guanyat el sobrenom de mossèn llampec, amb el qual era conegut per tota la comarca. D'aquells estiuejants eren molt pocs els que hi accedien amb el cotxe propi. Alguns ho feien amb taxi. Altres, amb els autocars del servei públic. Els que arribaven pel cantó d'Olot utilitzaven els serveis de la TEISA. Els que venien de la banda de Vic se servien dels autocars d'en Pous de Manlleu. Però aquell servei de transport públic no arribava pas al santuari, sinó que deixava els viatgers al trencant de la carretera que hi porta. El quilòmetre i escaig que faltava per completar el trajecte s'havia de fer caminant, carregats amb l'equipatge, o acordant prèviament amb mossèn Miquel que els portés amb la seva atrotinada camioneta. La carretera d'Olot a Vic estava en molt males condicions. Especialment el tram que corresponia a la demarcació de Girona. Quan s'arribava al límit de la província la cosa millorava una mica. La diferència es notava en tot, fins el petit detall que la fita que marcava la divisòria, per un cantó estava ben pintada, mentre que per l'altra cara es llegia amb dificultat la inscripció que anunciava la pertinença. Pitjor encara era l'estat del camí particular del Santuari. No es va asfaltar fins a l'any 1955.

Les comoditats que oferia aquella casa eren les pròpies de la majoria dels santuaris d'aquell temps. Res comparable al confort que en la major part s'hi troba actualment. Eren altres temps i de privacions i incomoditats se'n trobaven en molts dels aspectes de la vida. Tanmateix el menjador de La Salut era espaiós i amb molta lluminositat, durant les hores diürnes. A l'hora del sopar ja era diferent. El corrent elèctric arribava amb un mínim de potència facilitat per una centraleta de Bonmatí. I no donava per més que per l'indispensable. A l'hora del sopar algunes criatures s'adormien entre plat i plat. A les habitacions una bombeta d'escassa potència permetia el més indispensable, però impossible per poder llegir. Si una senyora volia planxar ho podia fer, a la cuina, entre sis i set del matí, hora en què no hi havia altre consum. A les habitacions hi havia un llit, equipat amb dues mantes, que la major part de les nits feien un bon servei. Una cadira i un penjador. Un lavabo amb aigua corrent, detall que es considerava una gran comoditat. Però no es coneixia pas ni el bany ni tant sols la dutxa. Tot i que ara podem considerar allò d'una gran austeritat, els que feia molts anys que eren addictes al santuari deien que s'havia guanyat molt. Recordaven que en temps anteriors s'havia de pujar caminant des de Sant Feliu de Pallerols. Uns muls o uns burrets carregaven amb l'equipatge i també solien portar alguna senyora que no hauria suportat la caminada. També recordaven que al servei del santuari només es disposava de l'aigua d'una cisterna, i quan s'esqueia un estiu molt sec, la cisterna s'exhauria i els estadants havien de finalitzar anticipadament les seves vacances. A les habitacions una palangana i una gerra d'aigua eren tot el que hi havia per les més indispensables ablucions. Per tant, comparada la situació amb la d'unes dècades enrere, s'havia guanyat molt. Ara la llum elèctrica era pobra, però existia. Amb el telèfon hi havia dificultat per sentir l'interlocutor, i s'havien de suportar inacabables demores; però hi havia telèfon. L'aigua corrent era escassa, però n'hi havia. La carretera era més que dolenta, pèssima; però hi havia carretera. Si es necessitava aigua calenta per rentar una criatura, a la cuina en subministraven una gerra.

La vida en el santuari no era pas com la d'un hotel, ni que fos de la mínima categoria. Més aviat la podríem comparar a la d'un convent o a la del pensionat d'un col·legi. El menú, el marcava la casa, no es podia pas escollir, excepte les criatures petites o alguna persona sotmesa a règim alimentari. Entre vuit i nou del matí esmorzar. Xocolata desfeta, torrades i llet i cafè. A la una, al crit del mossèn, "dinar a taula" tothom entrava al menjador. Entremesos i dos plats, abundants i de bona qualitat. A les vuit del vespre es tancaven les portes exteriors del Santuari i a la capella es resava el Rosari, amb les lletanies. Finalitzant amb el cant dels goigs a la Verge de La Salut, mentre es pujava al cambril a besar la imatge. L'assistència era voluntària; però qui no assistia al Rosari, l'any següent no tenia habitació, i s'havia de buscar un estiueig diferent. Des de la capella, per una porta interior, es passava al menjador. La sopa ja estava servida fumejant en els plats. Seguia la verdura i les costelles a la brasa. Les postres, tant pel dinar com pel sopar, solien consistir en una poma per cap. No es podien menjar gelats ja que no hi havia frigorífic. En el dinar dels diumenges, el segon plat era pollastre, que en aquell temps era una menja de luxe. A les deu de la nit, tothom a les habitacions.

Ara podríem pensar que allò, més que unes vacances, era un acte penitencial. Doncs no, tot el contrari. Tothom estava content, i la prova és que els clients repetien un any i un altre i tots els que hi acudien tenien una veritable afecció al santuari. Realment no era un estiueig de luxe. No es gaudia del confort que ara exigiríem. Però hi havia uns aspectes molt positius. Es vivia en plena natura. En un ambient lliure de tota contaminació. Els mil metres d'altitud i l'absència de tota mena de contaminants constituïen el millor antídot contra tota malura. La dieta era austera i en certa manera monòtona, però tots els ingredients que la constituïen eren de la millor qualitat. La relació humana, immillorable. Els de la casa, amb l'acolliment propi de la pagesia del nostre país. Els estiuejants, com una gran família. Les possibilitats per passejar o fer petites excursions, il·limitades. Els prats, els caminets entre els camps i els pasturatges, les ombres acollidores. Aquells paratges constituïen un gran jardí natural.

Quan ens disposem a viure un nou estiueig amb unes comoditats que en aquell temps no es podien imaginar recordem amb certa nostàlgia aquelles vacances austeres, però altament entranyables. Desitjant als meus lectors un bon estiu, amb aquest article m'acomiado fins a la primera setmana del mes de setembre.